Quasi Veu és un projecte de recerca i curadoria desenvolupat per set agents de l'àmbit de les arts visuals i la cultura contemporània. Ha estat impulsat pel Departament de Cultura de la Generalitat i la Xarxa de Centres d'Arts Visuals de Catalunya en el context que la crisi de la COVID-19 ha generat en el sector cultural i, més concretament, en l'àmbit de les arts visuals. El projecte neix amb la voluntat de ser una plataforma de reflexió i de debat que es desplega tant en línia com presencialment. Aglutina pràctiques artístiques, de recerca i de mediació, incorporant el diàleg amb agents d'altres àmbits i de diferents punts del territori.

 

La fórmula "quasi veu", que dona nom al projecte, la prenem d'"El callat", un poema de Joan Vinyoli. A l'obra vinyoliana hi ha un joc constant entre l'ambició de la paraula poètica i la dificultat perquè allò dit arribi a un contacte fèrtil amb la realitat, que sobrepassi les capes més superficials i artificioses del discurs. "Què passaria si ens imaginem que cada paraula és una goteta...?". Quasi Veu comença amb aquesta pregunta, i troba en la veu un paraigua a través del qual pot articular els interrogants, les inquietuds i les esperances oberts per la crisi pandèmica. Des d'aquesta òptica, lluny de fer un diagnòstic, abordem les circumstàncies actuals com una oportunitat per relacionar projectes i idees que ens permeten repensar un concepte: el de la veu. El projecte també té la voluntat d'explorar com algunes de les idees i pràctiques que s'han interromput amb la pandèmia es poden reformular des de l'àmbit de les arts, però sense la pretensió de fer un diagnòstic exhaustiu de la crisi ni de crear un programa d'actuació sistemàtic, sinó d'analitzar com les idees o pràctiques que s'han interromput es poden reformular des de l'àmbit de les arts.

 

Es desplega en tres formats: un programa de ràdio conformat per vuit episodis sonors o podcasts; intervencions artístiques presencials a cada centre d'art de la Xarxa de Centres d'Arts Visuals de Catalunya, agrupats sota el nom de Speakers' Corner, i una plataforma web. També compta amb un projecte de mediació.

 

La columna vertebral del projecte està formada pels vuit episodis del programa de ràdio i les vuit intervencions corresponents, cada una a un dels centres de la Xarxa: Lo Pati Centre d'Art de les Terres de l'Ebre, a Amposta; CA Tarragona Centre d'Art, a Tarragona; Centre d'Art la Panera, a Lleida; Fabra i Coats: Centre d'Art Contemporani de Barcelona; Centre d'Art Tecla Sala, a l'Hospitalet de Llobregat; ACVic Centre d'Arts Contemporànies, a Vic; Mataró Art Contemporani (M|A|C), a Mataró, i Bòlit Centre d'Art Contemporani, a Girona.

 

L'equip del projecte el formen Caterina Almirall, Joan Burdeus, Fito Conesa, Anna Dot, Oscar Holloway, Alexandra Laudo i Andrea Valdés. Ells han definit el marc conceptual del projecte, els seus continguts i el conjunt de col·laboradors convidats a participar-hi, entre els quals hi ha artistes, músics, escriptors, investigadors, periodistes i creadors i pensadors d'altres perfils. Formen també part de l'equip, com a col·laboradors regulars: Xavi Rodríguez, responsable de l'edició i la producció sonora; Priscila Clementti, dissenyadora de la comunicació gràfica i visual del projecte i Emiliana Larraguibel, responsable de la comunicació del projecte a les xarxes socials.    

 
 

Ens situem en el present pandèmic per fer una exploració del què ha suposat l'actual crisi en tant que irrupció de l'inesperat; una situació que arriba posant fi a unes coses, però en possibilita d'altres. Des d'aquesta òptica, lluny de fer un diagnòstic, abordem les circumstàncies actuals com una oportunitat per relacionar projectes i idees que ens permeten repensar un concepte: el de la veu. Aquest és l'eix articulador del projecte: la noció de veu com a potència material i immaterial que ens connecta per mitjà d'ones vibràtils, orgàniques, que travessen els nostres cossos i ens afecten. La veu, portadora de vibració i també de paraules, de sons i de significats. En aquests termes, el llenguatge i la veu són recursos, matèries primeres que poden existir en múltiples i diverses formes. D'aquí ens en fem una imatge: la de la veu com petites gotes que arriben als altres, que "infecten", que tenen un valor curatiu, però també tòxic, de la qual cal assumir la responsabilitat perquè pesa. Així, la veu esdevé contacte, ens posa en relació amb el món. 

 

Alexandra Laudo: Quasi Veu. Episodi 6. "Veu màquina"

Els humans tenen veu; les màquines, no. Les màquines fan soroll, produeixen sons, vibren, i potser aquesta és la seva manera de parlar. Els humans, però, sovint han volgut que les màquines parlessin com ho fan les persones: amb una veu humana o, si més no, amb una veu quasi humana, amb una veu al més humana possible, amb una Quasi Veu.

 

A banda d'aquests intents de posar veus a les màquines, els humans també han intentat enregistrar les seves veus dins de màquines o bé amplificar-les, difondre-les o emetre-les per mitjà d'aparells diversos. La veu humana cantant a través d'un gramòfon, parlant a través d'un walkie-talkie, deixant un missatge a un contestador automàtic o enviant una nota de veu de WhatsApp també és una veu humana. O potser és una veu més que humana. O menys que humana. Potser és una veu humana i maquínica alhora. O quasi.

 

En aquest episodi parlarem d'aquestes relacions de les persones i les màquines a través de les seves veus, o de les quasi veus de les unes i les altres.

 

Més informació aquí

 
 

SISTEMA DE MEGAFONIA POÈTICA és una proposta que vol dur la paraula poètica als sistemes de megafonia de les escoles de primària de la ciutat de Girona del 31 de maig al 4 de juny.

 

Durant aquella setmana, pel sistema de megafonia de les escoles participants, sonaran cada dia dos poemes diferents, un al matí i un a la tarda, coincidint amb el moment d'inici i final de la jornada escolar. Seran doncs, deu poemes en total, cada un dels quals ha estat enregistrat pel seu autor o autora.

 

Els poetes i poetesses que hi participen són Rosa Pou, Irene Solà, Víctor Sunyol, Rosa Font, Sílvie Rothkovic, Gabriel Ventura, Carles Hac Mor (a títol pòstum), Ester Xargai, Maria Callís i Míriam Cano.

 

Els sistemes de megafonia serveixen per amplificar la veu i fer arribar un missatge unívoc a un conjunt de gent. No són sistemes per parlar de tu a tu, de persona a persona, sinó canals unidireccionals usats normalment per a transmetre instruccions que en certa manera unifiquen i homogeneïtzen el comportament d'aquelles persones  a qui el missatge es dirigeix. Moltes escoles fan servir sistemes de megafonia amb propòsits funcionals, però en el passat, especialment durant la Dictadura franquista, aquests altaveus a les escoles han estat sovint relacionats amb un tradició autoritària.

 

La paraula poètica és, possiblement, la menys instructiva de totes, i també la menys homogeneïtzadora, perquè a apel·la de manera diferent i singular a cada lector o oient. La veu poètica rarament té accés als sistemes sonors amplificats. Acostuma a ser una veu que es desplega en els volums baixos, en els xiuxiuejos, fins i tot en els silencis. Sistema de megafonia poètica amplifica la paraula poètica a través de la veu dels seus autors i autores.

 

Hi participen: Escola Annexa-Joan Puigbert, Escola Santa Eugènia, Escola Domeny, Escola Montjuïc i CEE Font de l'Abella.