ESTIL INDIRECTE

 

Jordi Colomer, Adrià Julià, David Maljkovic, Chris Mottalini, Javier Peñafiel, Peter Piller, Thomas Steinert i Eve Sussman & Rufus Corporation

Comisari: Martí Peran

 

Del 10 de febrer al 29 d'abril de 2012

Inauguració: dijous 9 de febrer a les 19.30h

Bòlit-SantNicolau

 

Una coproducció de Bòlit amb Fundació Foto Colectania i el patrocini de Fundació Banc Sabadell

 

ESTIL INDIRECTE - Martí Peran

 

Aquest projecte ha crescut des de la urgència per a rehabilitar la nostra capacitat de somniar futurs i imaginar un demà millorat. En efecte, en les darreres dècades hem escoltat una munió d'arguments que, en conjunt, ens han instal·lat de manera inapel·lable en la dictadura d'un present escàs. La col·lecció de consignes en aquesta perspectiva ha estat aclaparadora. Se'n poden enumerar un bon grapat: el suposat fracàs de les utopies de massa -segellat amb la caiguda del mur de Berlín- ja ens convidava a acceptar el poder absolut d'un model únic i inamovible, sense gaire marge per a rectificar-lo; d'altra banda, l'extensió de la cultura de la por, al seu torn, en proclamar la necessitat de blindar-nos i romandre a casa davant el perill que representa l'ignot, ens impedeix desenvolupar cap exploració arriscada cap a nous territoris socials i polítics; si a això afegim la constant apologia d'una imprescindible flexibilitat -emocional o laboral- per a ajustar-nos a la precarietat generalitzada i a l'imperatiu d'ajustar-se a les condicions imposades pel temps real, la possibilitat de construir i planificar projectes biogràfics personals ha quedat reduïda a la mínima expressió. Només cal afegir a aquest ventall d'arguments la càrrega que representa l'hedonisme del consum i la lògica de l'obsolescència programada per ratificar la condemna a una constant actualització de les nostres pròtesis tecnològiques, la nostra indumentària i totes les nostres maneres d'aparèixer en l'àmbit públic. Tot s'esdevé en l'horitzó d'una actualitat absoluta, farcida d'experiència, però del tot deficitària quant a somieig i projecció de futurs. Sembla que només l'espectacle de masses tardocapitalista -el cinema de patró hollywoodià- s'ha atorgat la possibilitat de posar en escena un imaginari de futur; però només amb un perfil apocalíptic, encès per la destrucció i ruïnós, de manera que quedi definitivament cancel·lada qualsevol temptativa de pensar un esdevenidor diferent del que ens ha imposat una Història maldestra.

 

La dificultat de pensar futurs ha esdevingut un símptoma d'aquesta època i, per extensió, la urgència de rectificar-lo és un imperatiu històric davant del qual cal posicionar-se. Malgrat això, les estratègies per a donar-hi resposta no són gens simples. La imaginació s'ha arronsat d'una manera molt mandrosa i disciplinada dins del marc que va representar la societat del benestar, de manera que en l'interior de l'episteme occidental ja no resta gaire lloc per al compromís de no reconciliació amb les condicions d'allò real, altrament dit, per a l'esperit utòpic. Atesa aquesta mancança, la rèplica que s'ha articulat d'una manera massa mecànica ha estat refugiar-se en el passat, cridant-lo sense gaire criteri i promovent una proliferació de discursos de memòria i una multiplicació insensata de museus de tot i pertot. Però la memòria en brut no garanteix res; tot just la possibilitat d'enyorar moments carregats de sentit amb un precari sentiment de nostàlgia.[1] En aquest estat d'ànim, la cultura crítica d'avui topa amb el doble obstacle de reparar la urgència de futurs i de rectificar l'ús indiscriminat de la memòria. La utilització d'un estil indirecte és la metodologia que ha permès resoldre aquesta cruïlla amb enginy poètic i amb eficàcia política.

 

 

Per a definir el procés mitjançant el qual es construeix una narració d'estil indirecte és imprescindible refer-ne la genealogia. Del que es tracta, tal com veurem, és de promoure una mena de simetria entre la memòria i la predicció,[2] de manera que la possibilitat d'acudir al passat ja no es redueixi a la condició de refugi sentimental, sinó que esdevingui una operativa carregada de futur.[3] Aquest raonament farà fortuna, sobretot, en l'interior de la Filosofia marxista de la Història i els seus epígons. Així, a l'ombra d'aquest plantejament, cal interpretar les tesis formulades avui per Frederic Jameson o Andreas Huyssen,[4] amb el clar precedent d'allò que Ernst Bloch va anomenar petges anticipants. En efecte, Bloch convida a cercar en el passat les marques o els senyals que varen imprimir sobre la superfície de la història projectes que encara no han estat, imaginaris que encara no s'han esdevingut o imatges que encara no són prou conscients del seu propi potencial.[5] La cerca de petges anticipants esdevé, així, una autèntica arqueologia política, una revisió del passat que el destria i el selecciona amb precisió, amatent només amb tots els ecos llunyans que podrien encarnar-se de manera clara sobre l'horitzó de l'avui i per al demà. En aquesta línia, la mirada vers el passat ja no s'identifica amb un exercici de memòria nostàlgica, sinó amb una drecera per la qual es podria accelerar l'arribada del futur somniat.

 
 

En qualsevol cas, aquesta cerca de promeses possibles que el passat encara podria llançar endavant es pot assajar amb diferents procediments. Almenys hi ha dos mecanismes ben dissemblants que podem esmentar -manllevant les nocions de la teoria literària-: l'estil directe i l'estil indirecte. El primer és el relat que prova d'aproximar-se al passat prometedor sintonitzant la seva veu real, en directe, sense cap intervenció o interferència. El segon, tal com veurem, és la narració que, ara sí, manlleva la veu de la Història i la reedita, de manera que el passat retorna per una via indirecta que li permet ajustar-se a un altre temps i a un altre espai amb més eficàcia anticipant.

 

L'estil directe, amb la voluntat de rescatar amb fidelitat absoluta el testimoni del passat, construeix el relat atorgant la veu als personatges per tal que la memòria s'expressi de manera directe i sense modificacions; això comporta una tasca d'arxiu i a partir de documents que, en efecte, ha estat molt practicada per la cultura contemporània.[6] Però aquest estil directe pateix un defecte important: la veu explícita del passat, en procedir de l'experiència radical, viscuda de manera personal pel testimoni, denota precisament la seva irrepetibilitat. Aquest és, en realitat, l'ensenyament final del testimoni: mai no podrem ser en el seu lloc ni compartir la seva experiència, atesa la densitat de les circumstàncies en què va tenir lloc. El model d'aquesta pedagogia ferida que rau en la veu directa del testimoni l'aporta la víctima de l'Holocaust.[7] Al seu torn, l'estil indirecte és una tècnica narrativa en la qual el narrador s'apropia de la veu dels personatges, en selecciona la informació i reconstrueix els fets d'una manera subordinada a la posició del mateix narrador. En aquesta línia, ens sembla una perfecta paràfrasi de l'operació que proposàvem: trencar la linealitat de la història única i esgotada i, en canvi, solapar diferents temporalitats i geografies, i desenvolupar una vertadera interpretació històrica que obri un diàleg entre el passat i determinades necessitats del present. L'estil indirecte és, així, l'instrument adequat per a una rememoració (Eingedenken) en el sentit proposat per Walter Benjamin: l'obertura d'un episodi del passat que «ens assalta per interrompre la continuïtat lineal del temps i fa esclatar els materials explosius de la història».

 

A les cèlebres Tesis de filosofia de la història (1939) Walter Benjamin va definir el materialisme històric com una operació intel·lectual, estètica i política capaç d'obrir el temps i convertir-lo en un planter de noves possibilitats. A diferència de la convencional disciplina historicista obcecada a conèixer el passat d'una manera suposadament objectiva, el materialisme històric es funda en la rememoració, en la tècnica que desperta el passat adormit per tal d'alliberar el somnis encara no acomplerts. El temps es gestiona, així, com quelcom que mai no està finalitzat i la història, alhora, es concep com una pràctica i una acció política susceptible de consumar la justícia i el somieig que la memòria encara arrossega com quelcom pendent.[8] Per tal que aquesta metodologia esdevingui efectiva, Benjamin apel·la a la imatge dialèctica, un concepte confús i farcit d'ambigüitat però que garanteix l'apologia d'una construcció dinàmica del futur nodrit en la potència de la matèria revolucionaria sobrant i obsoleta del passat. Recuperar allò que va ser condemnat a l'oblit és una manera de tornar a situar en el present la mateixa força transformadora que va sentenciar el passat anticipant a una posició silenciada. Si aquesta mateixa força es reedita avui, tota la seva energia utòpica tornarà a trasbalsar les convencions del present i obrirà escletxes noves cap al futur.[9]

 
 

Thomas Steinert, Dionysos war hier, 1990-1995

Ernst Ortlepp (1800-1864) s'ajusta perfectament al perfil del poeta maleït. Molt reconegut i celebrat per la seva producció de caràcter polític -amb la composició Germania va elogiar la revolució del 1848-, va caure, però, en l'oblit quan les circumstàncies personals el varen abocar a la marginalitat més absoluta. Instal·lat durant els darrers anys de la seva vida a la ciutat de Naumburg, Ortlepp va patir en aquell indret les carències més extremes, obligat a malviure en la indigència i visitant el centre penitenciari de manera reiterada. Malgrat tot, l'ombra allargada del poeta es pot avaluar més enllà de la precària reconstrucció biogràfica. Això és el que proposa aquest assaig fotogràfic de Thomas Steinert, que evoca la veu del poeta per mitjà de la figura de Nietzsche, que, de manera mig atzarosa, va coincidir i va simpatitzar amb Ortlepp durant l'època d'estudiant a l'internat de Pforta, molt a prop de Naumburg.

 

En efecte, el jove Nietzsche va ingressar a l'escola de Pforta el 1862, just quan les visites d'Ernst Ortlepp a l'internat i als seus estudiants sovintejaven. Un grup d'alumnes, als quals es va afegir Nietzsche, auxiliaven materialment el poeta, però també n'elogiaven el treball com a escriptor. El mateix Nietzsche va transcriure amb entusiasme molts dels poemes d'Ortlepp[10] i va contribuir a les despeses del seu enterrament quan va ser trobat mort al bosc defora la ciutat. Les fotografies de Thomas Steinert proposen un recorregut per diferents emplaçaments que encavalquen les figures d'Ortlepp i Nietzsche, de manera que l'oblit i el quasi menyspreu que la història va bolcar sobre el primer ara es refan i es reformulen al mateix ritme que el retrobem en l'origen de l'obra nietzscheana. Els indrets de l'assaig fotogràfic de Steinert mostren diferents llocs que reconstrueixen els hàbits quotidians i les penúries que va viure Ortlepp -el mercat on es refugiava amb altres marginats, la presó, la gruta on pernoctava sovint i, fins i tot, les arbredes on va morir de manera misteriosa-, de manera que, en lloc d'articular una mena d'aproximació documental i fantasmagòrica d'un relat perdut, esdevé un paisatge farcit de la remor que desenvoluparia el pensament heterodox de Nietzsche i que, per extensió, arriba, així, fins a nosaltres tot i que sembla girada com aquell àngel de la història.

 
 

Javier Peñafiel, Distancia, miento, 2011

Ruth Berlau va compartir amb Bertolt Brecht l'esforç per endegar un teatre obrer i revolucionari, primer a l'exili danès i, finalment, promovent el Berliner Ensemble. Al llarg dels trenta anys que separen aquests episodis, Ruth Berlau va col·laborar en la redacció d'alguns textos de Brecht -Els dies de la Comuna (1948)-,[11] va traduir-lo i va fer-li de documentalista; però, sobretot, a partir de mitjan anys quaranta, va ser la fotògrafa que registrava tota l'activitat del dramaturg. A l'exili nord-americà, a Brecht se li acut de començar a traduir El manifest comunista en vers per tal, imagina, de posar-lo a l'abast del màxim nombre de persones. La tasca, feixuga, acumula correccions constants que Ruth Berlau fotografia per enviar als amics amb qui discuteixen cada vers d'aquesta peculiar operació.[12] La tasca es resol d'una manera obcecada, molt propera a l'estil amb el qual la mateixa Berlau desenvoluparà els Modellbuch, els àlbums que registren tot el procés de treball per a cada representació del Berliner.

 

Distancia, miento és, en primera instància, un treball que desmunta el principi d'aquell teatre èpic de Brecht. En efecte, el distanciament del públic i del mateix actor respecte del text i dels personatges és el recurs que proposa Brecht per garantir que no tingui lloc una resposta emocional, cosa que dificultaria la lectura pedagògica de l'obra.[13] Així, mitjançant diferents estratègies d'interrupció, el text teatral sempre permet una lectura distanciada, serena i intel·ligent que assegura una opinió raonada sobre tot allò que s'esdevé en escena. Però aquesta mateixa distància també és la que va imposar-se Ruth Berlau en la seva relació personal amb Brecht, almenys com a recurs per gestionar uns vincles afectius vorejats de tota mena de dificultats i impediments.

 

Els collages de Distancia, miento retallen i solapen les accions d'una jove que, creient que és Ruth Berlau, investiga amb la mateixa obstinació una ficció del tot versemblant: la coincidència, al Berlín vigilat per Erich Honecker, de la jove Michelle Bachelet i Angela Merkel. No hi ha cap constància que tingués lloc aquesta coincidència,[14] però és una idea que obceca la jove: encavalcar la biografia de dues dones formades en el socialisme que, avui, tenen el repte de refundar el capitalisme des de les versions progressista i conservadora, respectivament. En la recerca d'aquest passat (im)probable descansa la llavor d'un futur que ja s'ha proclamat però que es podria capgirar. Les reformes liberals s'imposen de manera irreversible com una predicció aclaparadora, però la jove periodista Berlau, amb la mateixa impulsiva febre d'arxiu que va emprar Berlau davant les obres de Brecht, prova de rescatar un passat que podria combinar-se de manera diferent i podria modificar, així, el decurs de la història. Aquest gir, malgrat tot, només esdevindrà possible si es reverteix aquella distància metodològica en benefici d'una nova èpica de la proximitat.

 
 

Eve Sussman Rufus Corporation, Yuri's Office, 2008

El 2007 els membres de la Rufus Corporation varen intentar accedir al cosmòdrom de Baikonur, enmig de l'estepa de l'Àsia central, per tal de visitar les instal·lacions en les quals es va idear i es va executar el programa espacial soviètic i des d'on el cosmonauta Yuri Gagarin va convertir-se en el primer que va tornar a la Terra després de romandre unes quantes hores en òrbita. Yuri's Office és la recreació del despatx de Gagarin -reconstruït amb tota mena de detalls i manipulant la perspectiva de tot el mobiliari per accentuar el caràcter impecable, quasi ahistòric, de l'escenari- per tal d'utilitzar-lo com a plató televisiu per desenvolupar determinades parts del treball cinematogràfic whiteonwhite.

 

La fotografia és, en efecte, un gest per a, literalment, congelar el temps i sotmetre el dispositiu de l'oficina de l'astronauta a un procés de criogènia que hauria de preservar-la per a una imminent reanimació. L'objectiu no és, doncs, conservar la memòria de Gagarin -que ja disposa d'una casa museu a la ciutat natal- sinó preservar la seva experiència com un component fonamental per a bastir la ciutat utòpica City-A que Eve Sussman i la Rufus Corporation s'imaginen en aquella zona asiàtica al llarg del conjunt del projecte whiteonwhite. Aquesta nova ciutat, amb un tarannà d'austeritat suprematista, la ubiquen sobre les ruïnes de Baikonur, en un indret isolat i prou apartat per garantir les maniobres imprescindibles per al nou assaig de vida comunitària auxiliada per la tecnologia; però no és només una altra temptativa de somieig innocent, sinó la rehabilitació de tota l'energia que el programa espacial soviètic -retratat ara a partir del despatx de Gagarin- va dipositar en una empresa orbital que, ara, es podria projectar sobre el nostre planeta.

 
 

David Maljkovic, Lost Memories from These Days, 2006-2008

La Novi Zagreb va representar, durant els anys seixanta i setanta, el projecte més ambiciós de l'ex‑Iugoslàvia de Josip Tito per tal de construir lligams econòmics entre l'Est i l'Oest en el període de la Guerra Freda. A la Fira, els diferents pavellons nacionals apareixien com una veritable encarnació de l'optimisme modern vers un futur en construcció. Avui, però, per al jovent de l'actual Croàcia, afectada per una legítima amnèsia respecte d'aquell passat prometedor, el recinte no és res més que una munió d'espais buits i abandonats.

 

A Lost Memories from These Days David Maljkovic recrea un dispositiu de stand convencional per mostrar un seguit de collages creats a partir de revistes d'arquitectura de l'època. El pavelló italià ideat per Giuseppe Sambito el 1960 o el pavelló americà que va projectar John Johansen reapareixen en aquests collages combinant el temps feliç i multitudinari de les promeses amb l'estat actual d'aquestes promeses, que, tot i que sembla ruïnós, s'interpreta com una espai vacant susceptible d'acollir renovades projeccions de desig. El lloc abandonat, gràcies a aquesta confrontació de temps en procés dialèctic, apareix ara com un indret per instal·lar un nou imaginari de futur per a les generacions que, tot i que van néixer durant aquells anys, no han endevinat encara per quina escletxa la història podria tornar a començar.

 

Peter Piller, Dauerhaftigkeit (Durabilitat), 2005

Entre els anys 1950 i 1970 un fotògraf anònim es va encarregar de capturar el teixit social, els hàbits laborals i les formes d'oci del petit municipi de Nijverdal, a l'àrea de Hellendoorn, als Països Baixos. L'arxiu original on es compila aquest material, vinculat als dipòsits d'un diari de caràcter local, disposa de més de quinze mil negatius, la majoria dels quals mai no han estat impresos. El treball de Peter Piller consisteix a utilitzar aquest ingent material i exposar-lo en públic, tot agrupant les imatges per associacions, tant subjectives i arbitràries com suposadament raonables. La col·lecció de fotografies és absolutament variada: festes populars, espais arquitectònics, paisatges de la perifèria de la ciutat, retrats i, sobretot, imatges d'aparença banal que Piller qualifica d'«accidents fotogràfics».

 

El treball de Piller, sense utilitzar la càmera, es limita, doncs, a l'operació de crear seqüències. Amb aquest gest tan minúscul, el passat recent de la localitat es torna a posar en joc, s'actualitza per mitjà de la construcció d'una gramàtica visual inesperada que, tot d'una, amplifica les possibilitats semàntiques d'un ampli repertori de signes visuals. Les fotografies triades i endreçades sobre el mur no han estat manipulades, però la seva reunió constitueix un enorme collage que ja no pot reproduir el bagatge identitari del poble, però que utilitza tots els instants i gestos retallats del temps passat per a articular una forma nova, una reaparició literal dels mons de vida sobre l'escenari de la ciutat sense cap altra lògica que exhibir-los. Aquesta mateixa absència de relat continu és, precisament, el que atorga a aquestes imatges la potència d'actuar com a revulsiu per a rumiar com hauria de ser la vida comunal a Nijverdal.

 

 
 
 

Jordi Colomer, L'avenir, 2011

El Falansteri que el segle xix va idear Charles Fourier representa un dels episodis més emblemàtics en l'interior de la tradició utòpica moderna. El Falansteri era un edifici de grans dimensions, ideat per a acollir un nombrós grup de gent i planejat amb tota mena de detalls per a garantir que, en el seu interior, la vida comunitària es desenvolupés d'una manera feliç, gràcies al respecte envers les passions i envers el principi de l'atracció segons el qual tothom ha d'ocupar-se en allò que més l'atreu tot canviant d'activitat fins a vuit cops al dia.

 

Els ideals fourieristes mai no es varen posar literalment en pràctica en l'interior de l'edifici somniat pel visionari; però molts continuadors seus es varen aventurar a desenvolupar-ne diferents assajos arreu del món. La majoria d'aquestes temptatives varen fracassar per motius ben diferents, però el llegat de Fourier i el seu ideari sempre han fascinat la cultura moderna i contemporània.[15] L'avenir és una fotografia procedent del procés de realització del film del mateix títol. A la pel·lícula, el grup de portadors traslladen en un paisatge erm -talment com una recreació de les terres eixorques on els utopistes varen temptar el somni- les peces de la maqueta del Falansteri i la pancarta amb el rètol que proclama l'esdevenidor. Arribats a l'emplaçament idoni i després de proveir-se d'un àpat lúdic, els protagonistes reconstrueixen el model arquitectònic peça per peça, de manera pacient, fins a completar la maqueta sencera, que es corona amb l'epígraf inscrit a la banderola. La imatge final és una reconstrucció fidel del gravat decimonònic més cèlebre que reproduïa l'edifici del Falansteri original.[16] La diferència és que aquesta vegada, aquesta catedral de la utopia, en lloc de desfermar el malson del seu fracàs, és objecte d'una operació lenta i confiada que culmina de manera satisfactòria.

 
 

Adrià Julià, Indicios para otro lugar, 2008

Els seguidors de Charles Fourier, la majoria filtrats ja per les correccions que hi va afegir Victor Considérant, es varen escampar arreu del món provant de posar en pràctica el seu model utòpic. La destinació majoritària fou el continent americà, atesa la condició que tenia de terra verge disposada a acollir el somieig europeu. A l'Amèrica del Nord es van succeir les aventures societàries -Brook Farm, La Reunión...-, però també se'n varen produir d'altres a Mèxic, l'Argentina o el Brasil.

 

Indicios para otro lugar rastreja la petja dels fourieristes al Brasil, un país que a mitjan segle xix es troba en ple període de desenvolupament, per la qual cosa es mostra obert a l'arribada de tota la mà d'obra possible, malgrat que sigui importadora d'idearis sospitosos. A Saí i a Palmital es varen instal·lar projectes locals de Falansteri, però la sort que tingueren no fou diferent de la dels seus semblants instal·lats a Nord-amèrica. Les condicions climàtiques, la fauna -una plaga de cigales va malmetre totes les collites- i els accidents varen fer desaparèixer aquests poblats sense que ningú no els donés cap continuïtat. El treball d'Adrià Julià arrenca de la connexió amb el grup teatral que el 1992 va posar en escena Sahy do Souhos, un espectable basat en la novel·la homònima que reconstruïa les desventures dels colons. La companyia de teatre, per tal de preparar adequadament el muntatge i imbuir-se de l'esperit dels personatges, es va instal·lar vora les runes de la colònia fourierista de Saí. La sèrie fotogràfica recull els fonaments d'aquest assentament per mitjà d'un recorregut inspirat pel grup teatral i la confiança de fer reviure l'aventura utòpica dels primers colons. No es tracta, doncs, d'un simple documental sobre uns vestigis arquitectònics, sinó que és un assaig visual amb el qual es contribueix a allargar el pont hermenèutic que ens acosta a Fourier fins avui en dia a través de la seqüència que configuren els seus seguidors, la seva evocació teatral i aquesta presència d'uns fonaments reals.

 
 

Chris Mottalini, 6 by Schindler, 2010

L'agost del 2010 Chris Mottalini va fotografiar sis cases -Schindler House, Fitzpatrick Leland House, Buck House, Inglewood House i Elliot House- de l'arquitecte d'origen vienès Rudolf M. Schindler a l'àrea metropolitana de Los Angeles. El protagonisme central d'aquest peculiar reportatge recau en la casa que el mateix arquitecte i la seva muller, Pauline Gibling, varen ocupar al número 835 de Kings Road. La casa no és tan sols un model d'arquitectura moderna -Schindler es va formar a Chicago i després va col·laborar de manera molt directa amb Frank Lloyd Wright- atès que també va ser concebuda com una llar susceptible d'acollir, a petita escala, un model de vida comunal. En efecte, a la Schindler House, el matrimoni va compartir residència, primer, amb Clyde Chace i la seva esposa, i, després, amb el matrimoni Richard i Dione Neutra. La possibilitat de convertir la casa en un espai compartit tenia una relació directa amb el compromís de Pauline Gibling amb els idearis comunistes -va participar en la fundació del Partit Comunista Americà a Chicago el 1919- i, de resultes d'aquesta conjuntura inicial, la casa es va adequar fàcilment a una partició equitativa quan el matrimoni es va separar el 1920. La situació, similar a la que ja varen protagonitzar Diego Rivera i Frida Kahlo a la casa estudi que compartien a la ciutat de Mèxic, es va trasbalsar quan el 1949 Pauline decideix pintar de color la part de la casa que li correspon. Schindler mai no va respondre els missatges amb els quals Pauline li demanava col·laboració per a decidir quin color seria el més apropiat. Ambdós varen morir a la casa de Kings Road; Rudolf M. Schindler, el 1953 i Pauline Gibling, el 1977.

 

Les fotografies de Chris Mottalini, lleugerament acolorides per evocar la intervenció cromàtica de Pauline Gibling, representen un exercici que acumula diferents relats: l'elogi d'un llegat arquitectònic susceptible de ser rehabilitat, el recordatori d'unes formes de vida que han de ser permanentment revisitades i, a la fi, una nova oportunitat per negociar el color que corregeix l'obra feta en benefici d'un esdevenidor millor.

 
 
 

 


[1] Vegeu A. Huyssen, En busca del futuro perdido, Madrid, Fondo de Cultura Económica, 2002. Sobre la mateixa qüestió, vegeu també S. Boym, The Future of Nostalgia, Nova York, Basic Books, 2001.

[2] Aquests són els termes que ja va utilitzar la crítica kantiana en un text primerenc que va despertar l'interès de Foucault abans d'encetar la seva peculiar «arqueologia del saber». Vegeu l'original de Kant i la traducció i estudi de Foucault a E. Kant i M. Foucault, Anthropologie du point de vue pragmatique / Introduction à l'Anthropologie, París, Vrin, 2008, «Bibliothèque des Textes Philosophiques».

[3] Aquesta possibilitat de nodrir el futur des del passat i que Kant va vincular a les potències de la imaginació no representava una idea radicalment nova, atès que la mateixa il·lustració alemanya, capitanejada per Winckelmann, ja va edificar el projecte neoclàssic promovent la drecera de la cultura clàssica per tal de desvetllar un esperit similar a l'antic però llançat cap endavant amb renovades il·lusions civilitzadores.

[4] Vegeu especialment F. Jameson. Arqueologías del futuro: El deseo llamado utopía y otras aproximaciones de ciencia ficción, Madrid, Akal, 2009. Sobre els treballs d'A. Huysenn, vegeu la nota 1.

[5] Sobre aquest ideari d'E. Bloch, vegeu E. Bloch, Huellas, Madrid, Alianza, Tecnos, 2005, i, sobretot, el monumental E. Bloch, El principio esperanza, vol. 1, Madrid, Trotta, 2004-2006.

[6] Vegeu, per exemple, O. Enwezor, Archive Fever: Uses of the Document in Contemporary Art, Nova York, International Center of Photography, 2008. Consulteu, també, A. M. Guasch, Arte y archivo 1920-2010: Genealogías, tipologías y discontinuidades, Madrid, Akal, 2011.

[7] Es pot reconstruir aquest argumenta amb G. Agamben, Lo que queda de Auschwitz: El archivo y el testigo: Homo sacer III, València, Pre-textos, 2000.

[8] W. Benjamin, «Tesis de filosofía de la historia», a Discursos interrumpidos, I, Madrid, Taurus, 1982, p. 175-191.

[9] Vegeu com s'explica a R. Safranski, Nietzsche. Biografía de su pensamiento, Barcelona, Tusquets, 2001, p. 381-383.

[10] B. Brecht, Los días de la comuna / Turandot o el Congreso de los blanqueadores, Madrid, Alianza, 2001. En paraules de Ruth Berlau, el text tenia per funció acomplir un pedagogia molt propera a les funcions del materialisme històric de Benjamin: «Una lucha perdida no es una lucha inútil porque las generaciones venideras podrán aprender de ella» (Hans Bunge (ed.), Una vida con Brecht: Recuerdos de Ruth Berlau, Madrid, Trotta, 1985, p. 95).

[11] «Yo fotografiaba el manuscrito tantas veces como correcciones iba introduciendo. De esta forma puede seguirse de qué manera se ha desarrollado el trabajo, gradualmente» (Hans Bunge (ed.), Una vida con Brecht: Recuerdos de Ruth Berlau, Madrid, Trotta, 1985, p. 180).

[12] Vegeu W. Benjamin, «Estudios sobre la teoria del teatro epico» a Tentativas sobre Brecht, Madrid, Taurus, 1998.

[13] La possibilitat és real atès que M. Bachellet va romandre exiliada a la capital de la República Democràtica Alemanya fins al 1975, quan A. Merkel, a una hora de distància, era una estudiant de física a Leipzig.

[14] Vegeu sobre aquest tema L. Bang Larsen, «Giraffe and Anti-giraffe: Charles Fourier's Artistic Thinking», E-flux Journal, 26 (2011).

[15] Es tracta de la imatge de l'edifici del Falansteri reproduïda a Victor Considérant, Description du phalanstère et considerations sociales sur l'architectonique, París, Librairie Sociétaire,1848.

[16]Es tracta de la imatge de l'edifici del Falansteri reproduïda a Victor Considérant, Description du phalanstère et considerations sociales sur l'architectonique, París, Librairie Sociétaire,1848.