Sortir-se de la línia

Del 17 de març al 20 de maig de 2018

M|A|C Mataró Art Contemporani. Sales d'exposicions de Can Palauet

 

Irene Bou, Azahara Cerezo, Anna Dot, Enric Farrés Duran, Mireia Ferron, Francesc Ruiz Abad, Irene Solà i Damià Vives

A cura de Rita Andreu

 

«(...) lo que para él es fracaso a nosotros nos parece un camino,

por lo menos una señal en el camino»

El perseguidor, Julio Cortázar

 

"Sortir-se de la línia" és una proposta expositiva que reuneix vuit projectes articulats a partir de la idea d'errar. Etimològicament, el verb errar prové del mot llatí errare, i en el seu significat primigeni remet a la idea de vagar, d'anar a l'atzar, sense un rumb fix. D'aquesta primera accepció, se'n deriva la idea d'anar errat, en el sentit de desviar-se o perdre la bona orientació intel·lectual o moral i, finalment, d'aquesta última en sorgeix la idea d'errar com a sinònim d'equivocar-se, de no encertar o d'apartar-se de la veritat.

 

Permetre's perdre un cert control sobre la pròpia pràctica, acceptar el desenvolupament no lineal en el si del procés creatiu d'una obra, són elements que comparteixen alguns d'aquests projectes. Vagar, anar a l'atzar sense un rumb fix, són accions que defineixen el procés de creació d'aquestes propostes, permeables al fet que l'imprevist, el que s'escapa del nostre control, hi intervingui, les condicioni o les conformi. En aquest sentit, la deriva, el desplaçament incontrolat, ja sigui a través d'un espai físic o damunt la superfície d'un suport material, emergeix com a pràctica central.

 

D'altra banda, l'error o l'equívoc -propis o externs- apareixen com a epicentres d'una altra sèrie de projectes. En aquests, l'estranyesa i el desconcert que provoca l'error motiven l'activació d'altres discursos i relats. D'aquesta manera, l'equívoc esdevé una espècie de fissura, una escletxa que trenca amb les expectatives i els consensos, al mateix temps que obre tot un altre ventall de possibilitats. No estigmatitzar el fracàs, no descartar l'error sinó més aviat el contrari, treballar a partir de la perplexitat que genera, per incorporar-lo, apropiar-se'l, pensar-lo i així aproximar-se al real des d'una altra perspectiva.

 

Rita Andreu, comissària

 
 

Carles Congost. A sense of Wonder


Del 26 d'abril al 22 de juliol de 2018
Fabra i Coats. Fàbrica de Creació de Barcelona



"A sense of wonder" (un sentit de la meravella o la capacitat de meravellar-se) és una proposta expositiva que reuneix els treballs més recents de l'artista Carles Congost. Es tracta d'una coproducció entre el Bòlit, Centre d'Art Contemporani. Girona i el Centre d'Art la Panera, Lleida.   



Són treballs que s'han vist molt poc a casa nostra (en algun cas, són inèdits) i venen avalats per diversos premis i distincions. Com és habitual en ell, no deixa de banda la desinhibició a l'hora de fer servir referents del món del pop o de la cultura de masses, ni el recurs cap a mitologies personals, ni molts d'altres aspectes que han caracteritzat la seva obra i, sovint, han fet difícil posar-lo dins una classificació a l'ús.


A nivell temàtic hi ha dos grans eixos que vertebren aquests treballs: la música i la pràctica artística, però sempre com un recurs argumental per obrir portes cap a d'altres aspectes més universals tot evitant la literalitat i les veritats incontestables. En essència, aquesta proposta aprofundeix en la capacitat que tenen aquests treballs de sorprendre'ns, de confrontar-nos com a espectadors, de descobrir coses que no es creuen possibles en primera instància...En la capacitat de meravellar-se (A sense of wonder).


Carles Congost té una sòlida trajectòria que inclou nombroses distincions com la Beca de Artes Plásticas de la Fundación Botín (2014), el segon Premi de Videocreació impulsat per LOOP Barcelona, la Xarxa de Centres d'Arts Visuals de Catalunya i l'Arts Santa Mònica (2015), el Premi de Videoart de la Fundación BBVA (2015) i el Premi Ciutat de Palma (2016). El 2016 va participar en la biennal internacional Manifesta 11 a Zuric (Suïssa) amb l'obra Simply The best que va assolir un gran reconeixement. Aquesta exposició suposa la presentació al nostre país d'aquesta obra.



David Santaeulària, Comissari    

 
 

L'oblit de la forma
Joan Mateu
A cura de Juan F. Campo


Del 10 de maig a l'11 de setembre de 2018
De dimarts a dissabte d'11 a 18h
Casa Pastors

Plaça de la Catedral, 2. Girona

Visites guiades a càrrec de l'equip de mediació del Bòlit, divendres 8, 15 i 29 de juny a les 12 h


En els dos últims anys, la pintura de Joan Mateu ha evolucionat més que en els quinze anteriors. Després de pintar amb realisme persones, però també paisatges i escenes domèstiques, ha anat abandonant les formes reconeixibles. Recordo que en l’última sèrie de retrats, els fons prenien cada vegada més protagonisme: la pintura s’esquerdava, s’esqueixava, s’engrunava, contrastava amb el traç segur de la figura. Després van venir els quadres de mar i roques, que de mica en mica es van desprendre de les figures humanes. La combinació de geologia, reflexos i esquitxos permetia acostar-se a l’abstracció.

En l’última visita al seu estudi, vaig trobar-hi que les brotxes superaven els pinzells. A terra, sobre els pots de pintura industrial, hi reposava un Black&Decker proveït d’un accessori per barrejar líquids. A Joan Mateu li agrada parlar d’aquests experiments. Sospito que se sent més segur amb la matèria que amb la forma, més còmode treballant la textura que no pas articulant un text. No em refio dels artistes que segreguen un discurs perfectament argumentat sobre el que fan i el que deixen de fer.  En Mateu s’estima més pintar que no pas comissariar-se.

El seu últim descobriment són els teixits. Els treballa amb el mateix amor amb què els artistes antics esculpien togues. De sobte, pinta una natura morta de peixos escapçats, o un llimoner moribund que, amb les esquerdes de la pintura, sembla que tingui segles de vida, o bé fa un esbós amb aquarel·la, o una calavera de fang. Una vegada alliberat d’aquell hiperrealisme net i polit, la seva obra es ramifica, avança i retrocedeix alhora perquè no hi ha un progrés –un discurs- sinó provatures arborescents que poden acabar amb èxit o que poden servir per clausurar itineraris, sense que es pugui parlar d’error, sinó d’assaig. És com si durant tot el temps en què ha pintat noies, edificis i piles de llibres hagués anat acumulant una força que ha començat a manifestar-se en els darrers anys, sense pressa, peça a peça però amb la confiança que proporciona l’experiència. L’artesà amb components d’artista va donant lloc a l’artista que no abandona la saviesa de l’artesà, però d’un artesà a qui agrada sorprendre’s a si mateix i, de retruc, a nosaltres. No sabem on va –sospito que ell tampoc-, però el viatge val la pena.


Text de Vicenç Pagès Jordà

 

Programa complet de l'exposició i activitats: www.catedra.clinicabofill.net

Més informació sobre l'artista: www.joanmateu.com