J(e m)'accuse o la mort de l'autor

Daniel G. Andújar, Dionisio Cañas, Azahara Cerezo, Enric Farrés Duran, Dora García, Núria Güell + Levi Orta,  Rogelio López Cuenca, Mateo Maté, Marta Negre Gallén, Pere Noguera, Itziar Okariz, Tere Recarens i Francesc Ruiz Abad

Comissari: Adonay Bermúdez

Inauguració, dijous 20 de juny a les 19 h

Del 20 de juny al 13 d'octubre de 2019

Bòlit_PouRodó i Bòlit_StNicolau

 
 

M'acuso de creure que els llenguatges que habitem i som conformen un patrimoni públic -d'imatges, paraules i tot tipus de signes-; de creure que cada «obra» és fruit, i provisional, d'un procés que no podem deixar de considerar col·lectiu, ja que es tracta de lectures, d'actualitzacions diferents d'un codi comú.[1]

 

 

Resulta si més no sorprenent que encara avui es qüestioni l'apropiació dins del camp de l'art, sobretot si tenim en compte que una gran part del que actualment es produeix té un alt contingut d'apropiacionisme. És curiós que, com més gran és l'evidència, menor és el seu valor social, i fan acte de presència qüestionaments sobre els límits de la pròpia apropiació i els conceptes de plagi i de (co)autoria.

 

Tot i que l'apropiació consisteixi en una còpia literal i en la seva exhibició posterior, en realitat no és la mateixa obra i no ho ha estat mai: s'ha mostrat en períodes cronològics dissemblants, fet que comporta a la vegada diferents escenaris possibles basats en localització geogràfica, cultura, context, públics... i una infinitat de possibilitats que es multipliquen amb cada nou paràmetre que s'introdueix. Per això, la còpia, la reproducció, l'apropiació, o com vulguem anomenar-la, sempre serà un original.

 

En un primer moment, l'apropiació facilita la inclusió de l'espectador i en redueix el temps d'assimilació, atès que parteix d'uns records i unes associacions prèvies i totalment personals que li permeten endinsar-se de manera més ràpida i profunda en l'obra; posteriorment, duplica el temps d'interacció, ja que primer ha de destruir el significat primitiu per després repensar o recalcular una segona alternativa semàntica. En un primer moment sedueix el públic fent-li entendre que la imatge li és propera i assimilable per, després, submergir-lo en un maremàgnum de possibilitats.

 

Resignifica, (des)fragmenta, (des)compon i (re)contextualitza. L'apropiacionisme no deixa de ser un palimpsest, és a dir, una imatge de la qual hem esborrat la informació per reescriure-la posteriorment amb unes noves intencionalitats. Així mateix, l'apropiacionisme desmunta les narracions clàssiques i anquilosades de l'art, curtcircuita la -en aparença- indissoluble relació entre icona i significat, qüestiona el concepte de creació única (molt relacionat amb la mort de l'autor que vaticinava Barthes), constitueix un acte democratitzador i, fins i tot, suposa una maniobra d'estalvi o reciclatge visual: en una societat farcida d'imatges, és lògic, i fins i tot responsable, apropiar-se d'aquestes imatges per evitar-ne la proliferació descontrolada.

 

En el nostre temps, l'única obra dotada realment de sentit, de sentit crític, hauria de ser un collage de citacions, fragments, ecos d'altres obres. Amb la rotunditat d'aquesta reflexió, datada de la dècada dels anys trenta, Walter Benjamin es va posicionar i defensar l'apropiació com un mètode de creació. Noranta anys més tard, continuem amb el mateix debat.

 


[1] LÓPEZ CUENCA, Rogelio: J(e m)'accuse. Catàleg Hojas de Ruta. Museu Patio Herreriano. Valladolid, 2008. P 69.

 

 
 

Descarrega el desplegable

19-j-e-m-accuse-full-sala-web.pdf (4.640,02 KB)