J(e m)'accuse o la mort de l'autor

Daniel G. Andújar, Dionisio Cañas, Azahara Cerezo, Enric Farrés Duran, Dora García, Núria Güell + Levi Orta,  Rogelio López Cuenca, Mateo Maté, Marta Negre Gallén, Pere Noguera, Itziar Okariz, Tere Recarens i Francesc Ruiz Abad

Comissari: Adonay Bermúdez

Inauguració, dijous 20 de juny a les 19 h

Del 20 de juny al 13 d'octubre de 2019

Bòlit_PouRodó i Bòlit_StNicolau

 
 

Aquesta mostra ofereix, en primer terme, l'apropiacionisme sense complexos, i, en segon lloc, relectures sobre els conceptes d'autoria, imatge, icona i llenguatge, i l'ús de la repetició com a exercici d'aprenentatge. J(e m)'accuse o la mort de l'autor proposa destacar la percepció d'apropiació com a recurs, maniobra i possibilitat crítica, com també analitzar els mecanismes amb els quals es codifica.

 

L'àrea corresponent a l'altar i els tres absis semicirculars localitzats a Sant Nicolau ha quedat envaïda per una única escultura, Apolina (2016) de Mateo Maté (Madrid, 1964). A la part més sagrada de qualsevol arquitectura cristiana s'ha situat una versió hermafrodita del conegut Apol·lí de Praxíteles o, coneixedor de la seva disposició, una mena de verge transgènere, fet que permet que aflorin diverses lectures paral·leles.

 

Acompanyen aquesta escultura una sèrie de peces repartides per la volta de canó. Una d'aquestes és Buenas intenciones (2016-2019) de Núria Güell (Girona, 1981) i Levi Orta (Cuba, 1984), els quals han estat adquirint antiguitats de territoris en conflicte que havien estat prèviament espoliades. Seguint la mateixa justificació barata de molts museus europeus, els artistes s'apropien de les obres amb l'objectiu de preservar el patrimoni cultural de la humanitat, i conformen així la seva pròpia col·lecció d'art. L'espectador haurà de discernir sobre la seva autenticitat.

 

Descobrim aquesta mateixa idea col·leccionista en l'obra d'Enric Farrés Duran (Girona, 1983). Amb Una exposición de dibujos (2015), l'artista s'apropia de tota una sèrie de papers oblidats que ha anat trobant al llarg dels anys a l'interior de llibres mentre treballava en una llibreria de segona mà. Conscient del potencial que tenien aquests papers (dibuixos i textos), Farrés Duran els utilitza per (re)compondre panells i, de passada, generar polisèmies. Com a bon narrador d'històries que és, es belluga entre la realitat i la ficció, procurant originar relacions entre els objectes i els espais, on la casualitat sempre hi és present.

 

Continuant amb la reflexió sobre les propietats, aterra en aquesta proposta expositiva Pere Noguera (Girona, 1941), un dels pioners als anys setanta dels projectes artístics amb fotocòpies. La fotocòpia com a obra-document (1975) resulta un treball excel·lent per aprofundir en els límits de la matèria, de la quotidianitat i del mateix art. A través de la ironia i la intuïció, l'artista fotocopia tota una sèrie d'elements de la vida diària i els situa com a peces d'art.

 

Tal com succeeix amb Núria Güell + Levi Orta i amb Enric Farrés Duran, Dora García (Valladolid, 1965) busca la manera de confeccionar un arxiu. Amb Rezos (2007), l'artista va dirigir un grup de deu performers repartits per diferents indrets de Madrid que relataven sense parar tot allò que veien i percebien. En un àudio d'una hora de duració, s'escolten descripcions de tot tipus, i això permet que, mitjançant l'ús de la paraula narrada, l'espectador produeixi imatges en el seu imaginari que, a la vegada, parteixen de la interpretació personal d'una altra persona.

 

Beaux Arts (1992) és la peça seleccionada de Rogelio López Cuenca (Màlaga, 1959) per participar en aquesta mostra, un dels creadors més importants de l'escena apropiacionista a Espanya. L'artista recorre a la imatge comercial de grans marques i empreses conegudes de la dècada dels noranta com a estratègia per dinamitar el sistema capitalista, portar l'art a l'espai públic i qüestionar el seu paper en l'economia. El poder que emanen les imatges apropiades i, per tant, la grafia, com un conjunt d'elements visuals amb càrrega semàntica, serà una constant al llarg del que resta d'exposició.

 

Aquesta obra està íntimament relacionada amb la videoperformance de Marta Negre (Castelló, 1981). La relació amb les belles arts i el caràcter didàctic que emanen de les teles de López Cuenca provoquen una forta connexió amb Los referentes (2016). L'artista valenciana, en un exercici experimental, va demanar a nou alumnes de belles arts que seleccionessin un breu fragment del seu autor de referència. La peça s'articula com una crítica a l'apropiació en els sistemes educatius, la repetició de determinats patrons de pensament i l'escassa presència de la dona en la història del pensament europeu.

 

Copy to learn, learn to copy (2013-2019). Francesc Ruiz Abad (Girona, 1990) reprodueix directament a la paret en format mural una tela realitzada el 2013. Amb aquesta intervenció, l'artista examina els conceptes de reproducció, repetició, còpia, apropiació i automatització. Aquest lema s'ha convertit en l'statement propi de Ruiz Abad, que busca la manera de desmitificar la figura de l'artista a través de la còpia, no únicament de l'obra d'altres artistes, sinó també de la publicitat, o, fins i tot, de si mateix. Resulta també interessant la presència de la ironia i la casualitat.

 

Itziar Okariz (Sant Sebastià, 1965) insisteix repetidament. Irrintzi. Repetition 90, 91, 92, 93, 94, 95, 96 (2001-2002) mostra una acció de l'artista en què enregistra l'irrintzi, el crit d'exclamació utilitzat a les valls basques per comunicar-se i que, amb el temps, s'ha convertit en un element identitari. L'artista s'apropia d'aquest crit per reflexionar sobre el paper de la configuració del llenguatge, on el procés de repetició i l'intent de perfeccionament s'articulen com a eixos fonamentals.

 

Com Okariz, Tere Recarens (Girona, 1967) està summament interessada en els processos de configuració del llenguatge. Amb Farsi (2018), l'artista se centra en el farsi o persa, la llengua oficial de diversos països d'Orient Mitjà i Àsia Central, i especialment en el seu vocabulari i en les cinc formes diferents de donar les gràcies. Mitjançant les paraules, dialoga sobre aspectes culturals i reflexos socials. Se serveix per a fer-ho d'un mirall empolsegat i les paraules escrites amb el dit, una estratègia per generar proximitat i quotidianitat.

 

Okariz, amb el basc, Recarens, amb el persa, i Azahara Cerezo (Girona, 1988), amb el francès. Seguint amb la línia d'apropiació del llenguatge i, fins i tot, amb la configuració d'un arxiu que ja veiem en altres artistes, Cerezo documenta restes de suports impresos que va trobar als carrers de París entre abril i maig de 2018, i que corresponen, tots ells, a manifestacions que van tenir lloc a la ciutat. Com ja és habitual en la seva feina, l'artista tracta la singularitat del territori i les relacions d'(in)visibilitat, així com la presència i persistència dels missatges en el context actual.

 

Amb la realització el 2017 d'un taller i, posteriorment, d'una acció/manifestació pels carrers de Càceres, Dionisio Cañas (Ciudad Real, 1949) planteja qüestions com l'apropiació del llenguatge i de la icona, així com els processos d'aprenentatge. Amb Lujo para todos (2017), l'artista/poeta i un grup de persones exigeixen, amb un megàfon i de manera totalment irònica, l'accés a la felicitat a través d'un consumisme igualitari.

 

Tal com veiem en altres artistes, Daniel G. Andújar (Alacant, 1966) recorre a la ironia com a maniobra subversiva. Amb Líders (2014), l'artista empapera tota una paret amb impressions de fotografies de dirigents polítics del segle xx i xxi que prèviament ha manipulat digitalment. Tota aquesta col·lecció d'efígies ha estat alterada amb icones i logotips procedents de la publicitat que han generat una propaganda distorsionada i irracional que obliga l'espectador a qüestionar-se els límits de la realitat.

 

L'apropiacionisme com a alteració sígnica i semàntica, es configura com l'epicentre narratiu d'aquesta mostra. Això sí, indirectament (i intencionadament) es tracten qüestions com el feminisme, la identitat, el capitalisme, la publicitat o la cultura, així com els sistemes d'hegemonia, adoctrinament o subversió.