FETS/FACTS

Enric Ansesa

Del 20 de novembre de 2020 al 31 de gener de 2021

Bòlit_StNicolau

 
 

FETS / FACTS

 

Amb els ulls clars dins la nit fosca, la llarga nit en la qual quan som conscients ens situem. Dins la vigília de la son, un pot resseguir parts del cos i anar redescobrint petits relleus que configuren textures de la nostra pell, cadascuna pot ser una referència, una alerta o avís, depèn de l'estat en què ens trobem en aquell moment.

 

Sovint l'absència de llum és per a mi un descans per als meus ulls, que volen veure fets en cadascuna de les coses que observen o miren.

 

Mirar no és veure, veure provoca un seguit de reflexions, observacions i investigacions que ens porten sovint al límit de la percepció i la seva interactivitat.

 

L'absència de llum no és cap negació, tot el contrari, és la font, potser la deu de l'energia i les seves sinergies, és un estat més enllà de la realitat visual, és la foscor necessària que necessitem per mirar l'art del cinema, per exemple, que és l'art de la llum, el moviment, el color i la interacció dels sentits.

 

Sovint tancar els ulls és l'oposat al que sembla, és obrir la visió a les realitats sempre amagades per mercaderies o jocs malabars. Com deia el poeta J.V. Foix, "És quan dormo que hi veig clar".

 

En les arts, l'observació sol ser un camí per a la concentració, però sovint no ho és per a la conceptualització del sentir, el cervell sovint necessita un catalitzador per aglutinar i fixar la idea, materialitzar una idea és una alquímia de la realitat humana, donar forma a la matèria, un ideal segons Aristòtil.

 

De jove, m'exercitava a concentrar-me amb els ulls clucs, tancats fortament, i intentava veure el que em proposava. Sovint, després d'un seguit d'espurnes lluminoses i estels visibles en la foscor de l'ull, es materialitzava la imatge desitjada.

 

Avui espero poc dels ideals que ens prediquen, he après a relativitzar-ho tot o gairebé tot, si res més no, estic en l'intent. Continuo creient que cal explicar les funcions de les coses, fins i tot de les metafísiques, per poder entendre i valorar les accions i els fets. L'art inútil és altament necessari per poder diferenciar el concepte de la conducció, generalment les modes no formen part de les avantguardes, solen ser mimetismes i dissolvents d'elles.

 

El silenci sovint és una paraula que explica el que no entenem, com el buit és el que determina la funció d'un got. El camí està en l'últim pas i el recorregut depèn de nosaltres, conscients que no arribar també és un destí.

 

Els nostres camins són tots en el mateix context, el planeta, siguin iguals o diferents. Com tots els colors conformen l'espècie humana i com tot forma part activa de la vida.

 

El conductisme ha determinat tant com la violència i la crueltat que avui encara no hem desterrat.

 

Hauríem de contribuir a socialitzar i intentar crear una solidaritat per redistribuir els mitjans per viure i abolir les acumulacions i les misèries.

 

La vigília em porta al somni, de la representació formal a l'essència i la funció de l'objecte, el temps ensenya que sempre s'aprèn, que tot és escola, fins i tot el fracàs i la negació.

 

Evolució és un camí que no s'acaba, l'acabem quan deixem de caminar, la paraula fi és sinònim de res més o fins aquí.

 

De Sant Nicolau, en el somni dels ulls clucs, recordo històries que jo imagino en imatges, pedres, taulons, bastides, vapor, cants, misses del gall i casaments. Arquitectures de la memòria en un espai que encara és viu.

 

Silenci d'un discurs que neix de la memòria, dels vells records de les puntuacions en les cal·ligrafies gòtiques, els punts de la geometria dels conjunts, de la integral tan a prop del lloc de naixement de Lluís Antoni Santaló damunt d'un cementiri i sota la mirada de vidre de la rosassa de Sant Pere, memòria d'un espai proper a la memòria.

Entre somni i realitat, l'art és una eina per analitzar el pensament d'un temps, és un camí que porta a indrets en situacions insòlites, però determinades per un parrac penjat en un estenedor, per una concepció de l'espai i la seva ocupació.

 

D'on ve el que un veu i interpreta, com una radiografia que supera el seu format. D'aquells camins en la foscor, cercant de tant en tant les ombres en ferradura de les llums escadusseres i grogues, de restriccions i poca inversió, on s'intuïa el volum d'un arbre, una façana o el contínuum d'una muralla fosca i potent, sota el so dramàtic, però estimat, de les campanes de la catedral de Santa Maria, que puntualment, junt amb el coet gòtic cap al cel de Sant Feliu, ens vigilen com els pares d'un matrimoni de pedra i art.

 

Memòria de les vestes de la processó sòbries de color, encadenades, descalces, amb formes i mirades en un món desconegut, tot, absolutament tot, fins a l'infinit, és matèria de les arts, per entendre-ho un i explicar el que sent com a testimoni.

 

FETS / FACTS és això i més, una part d'un crit, una atenció, però també un testimoni, en què uns punts, ara leds, que venen dels relleus numerats de matèria negra, que l'amic, ja traspassat, Arnau Puig, descriu com a llistat de morts o com llumets d'un cementiri italià, són també les gotes dels paviments de cautxú italians, que ens varen modernitzar els terres als anys seixanta, són això i més, són les cuques de llum que buscàvem en els jardins d'adolescents o les fosforescents imatges de les marededéus de Lurdes que ens vetllaven les nits.

 

Darrere cada punt negre hi ha un led, que és una part d'una pantalla, que configura unes imatges, que ens il·lustren d'uns fets testimonials. Les cròniques d'uns desastres de l'humanisme, que l'ètica d'una estètica les vol mostrar com a eina política de la memòria.

 

A l'austera i estimada capella de Sant Nicolau, construïm una reflexió a l'entorn d'uns fets i ensenyem una memòria visible com un document per a la història.

 

No són somnis, ara són realitats. A Imaginart, una primera peça de cautxú que continuava el discurs dels punts i més tard de les agulles. A Vilabertran, la gran exposició, amb díptics i tríptics, grans formats contra els murs de pedra de l'antiga abadia, va ser un assaig extraordinari per a un dels meus grans somnis: situar una peça per a la reflexió en una capella de la catedral de Santa Maria a Girona.

 

L'estètica del silenci i l'ètica de l'art testimonien el temps i la seva evolució, cal preparar icones per mantenir l'església al dia, la multiculturalitat, la llibertat de creences, però, pel damunt de tot, el respecte a la vida, la llibertat i la igualtat de tots davant els orígens i la causa incausada.

 

Sovint estic atent al que passa i al que pot venir o el que ja és aquí. Dia a dia, l'evolució ens porta a una descoberta constant, cal tenir informadors i hermeneutes col·laboradors que ens ensenyin què miren els nous ulls i què ens pot interessar.

 

El Bòlit, Sant Nicolau, espai molt estimat per mi per moltes raons. Cal portar-lo a la foscor, l'absència de llum és una font d'energia.

 

A l'entrar, una muralla negra ens obliga a anar a la dreta i, al davant, una peça rectangular de 192 cm x 100 cm, amb una superfície de leds, ens reflecteix tot el que entra, amb les imatges i característiques de cadascú. Aquí és una eina de control estètic, però ens adverteix del que ve i del control a què estarem sotmesos. A l'absis, a la dreta, on hi havia l'altar, es situa l'obra Fets, de 100 cm x 384 cm, en què les imatges tractades, de l'1 d'octubre de 2017, damunt d'una superfície de punts leds, ens ensenya i constata la violència emprada contra els ciutadans, en diversos indrets del país, per les forces de seguretat.

 

L'1 d'octubre és un referent i dia a dia ho serà més pel seu significat i la seva simbologia. És un testimoni de la brutalitat d'un sistema i un concepte tan primitiu de les polítiques d'estat, que commociona per la seva barbàrie.

 

Els que coneixíem les revoltes dels anys seixanta als vuitanta teníem maneres d'evolucionar en paral·lel a l'hora de seguir els fets. Ara, tot és molt diferent, els materials, la preparació especialitzada i contundent, amb els sofisticats equipaments i escenografies. És una recreació d'un atac medieval o els temuts atacs a la baioneta calada.

 

Tenim dels fets mils de fotos i vídeos, propis i a les xarxes, on es troba tot el que il·lustra els fets. N'hem recollit alguns i s'ha preparat una visió genèrica que tractada amb una estètica reduccionista ens mostra una visió dels fets com a memòria en blanc i negre.

 

A l'esquerra, al fons, l'altra obra, Facts, també de 100 cm x 384 cm, és un homenatge als emigrants que volen ser immigrants, però en realitat són refugiats de les moltes i diverses agressions que reben en els diferents països d'origen i acaben rebutjats pel que s'anomena civilització occidental. Es mostren imatges de les platges plenes de mort o de l'esperança de vida dels que arriben per l'esforç o per la voluntat del mar en el naufragi. El cementiri blau de la Mediterrània, històricament mar de la cultura, és ara un mar de la indiferència i l'interès del càlcul. Bàsicament s'intenta ensenyar els fets i les realitats d'aquesta indiferència, el dret bàsic de superar la barbàrie i la misèria. És una visió estètica que relliga un contínuum a partir dels punts, convertits en llum i imatges, i ensenya aquest cant als abnegats voluntaris que es juguen la vida per salvar-ne. És un crit a la indiferència que demana el naixement d'una força solidària que hauria de socialitzar el benestar per a tots, un compromís de l'art amb la història.

 

Enric Ansesa

Primavera del confinament, 2020