ESTADO DE MALESTAR

(malestar_exhuberancia_anomalía)

María Ruido

Del 17 de gener al 16 de febrer de 2020

Presentació i conversa, divendres 14 de febrer a les 18.30h

Bòlit_LaRambla, Sala Fidel Aguilar

 
 

"La privatització de l'estrès és un sistema de captura perfecte, elegant en la brutalitat de la seva eficàcia. El capital emmalalteix al treballador, i després les companyies farmacèutiques internacionals li venen drogues perquè se senti millor. Les causes socials i polítiques de l'estrès queden de banda mentre que, inversament, el descontent s'individualitza i s'interioritza".

 

Mark Fisher, Realisme capitalista

 

Als anys 60, un grup d'artistes encapçalats per G. Richter i S. Polke encunyaren el terme realisme capitalista com a contraposició al denominat realisme socialista, i és aquest mateix terme el que reprèn l'escriptor i crític cultural britànic Mark Fisher, per articular una de les més precises i doloroses cròniques del nostre sistema de vida i feina i les seves conseqüències. Partint del llibre de Fisher, Realisme capitalista (2016) i de la seva anàlisi de la pressió i burocratització del semicapitalisme digital, d'aquell mirall crític que posa davant el "No hi ha alternativa" que va pronosticar la nouvinguda Margaret Thatcher el 1979, i especialment del seu capítol "La privatització de l'estrès", aquest projecte proposa una anàlisi del malestar i les malalties pròpies del capitalisme informacional, d'aquesta tristesa general privatitzada i desarticulada, pal·liada amb el consumisme (ja ho advertia P.P. Pasolini... ) i la farmacologia, i confrontada amb el "voluntarisme màgic", epítom de la falsa autonomia liberal del "si vols, pots".

 

Enfront la fàbrica i les seves institucions paral·leles de disciplina i concentració, les societats digitals -amb formes de producció i subjecció disperses i deslocalitzades- ja no tenen un fora del treball. En el món actual, el capitalisme neoliberal s'imposa sense pràcticament cap lloc que escapi a la seva ombra. Si en el 2011 vam sortir a les places per compartir el nostre malestar, en els últims anys les condicions del treball han empitjorat, i les nostres vides semblen haver reprès el rumb de la llar, convertint la precarietat no en un fet econòmic sinó en una condició vital: una vida on és impossible planificar ni fer plans a mig termini, una vida on estem obligats a conviure amb l'imprevist i on les noves polítiques de classe i de relació no semblen acabar de néixer enfront les velles estructures que fa temps ja estan mortes.

 

Si en el capitalisme fordista, com ens recorden Deleuze i Guattari, la malaltia social era l'esquizofrènia, en el postcapitalisme robotitzat i hiperburocratitzat (on l'horitzó que s'albira és el del post lloc de treball) la competitivitat constant i la vigilància sense fi ens converteixen en depressius, en anorèxics i bulímics. Com explica Franco Berardi "Bifo" en un text de 2006 titulat simptomàticament "L'epidèmia depressiva", enfront les malalties com les neurosis o les psicosis, les malalties del nostre temps són malalties de "l'acomodació", de la sobre resposta, de la disponibilitat absoluta: l'anorèxica o la bulímica temen no respondre al cos que es demanda d'elles, el vigorèxic mai és suficientment musculós i fort, i el depressiu o la depressiva ha descobert les seves debilitats, no se sent a l'alçada del que esperen d'ell/ella. 

 
 

Els nostres cossos anòmals han experimentat l'horror del sistema, la seva violència estructural -pura necropolítica-, les seves trampes implacables i responen amb la fatiga, la immobilitat, la malaltia, el dolor crònic, les síndromes de sensibilització central. Responen amb allò que són els símptomes d'un malestar que va molt més enllà del fet biològic, que apunta a l'os d'allò que és social, d'allò col·lectiu.

 

El realisme va ser, ja des de les seves diferents etapes, una forma de codificar la realitat, una forma d'homogeneïtzar el que s'entenia per "real". El realisme burgès del XIX va construir una imaginari a la mida d'aquella classe social i del primer capitalisme, i les avantguardes van respondre amb noves formes i enquadraments que evidenciaven el marc polític en què s'amagava el realisme burgès.

 

Sembla més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme, però ho és? El realisme capitalista ho absorbeix tot, inclús la nostra capacitat per a imaginar-nos fora d'ell, ho capitalitza tot i converteix aquest sistema en l'únic possible. No hi ha alternativa. No hi ha sortida. Les coses són com són... apropiant-nos a alguna cosa que no hauríem oblidar mai: el realisme és un estil, la realitat no "és", la realitat "es construeix".

 

Tot sistema ha tingut un principi i un final, però aquest sembla etern i ens està guanyant per la tristesa, el consumisme i la desarticulació, i com més deprimides, més endeutades i més soles estem, més fràgils som. Més malaltes. Sembla la tempesta perfecta, davant la qual, si volem sobreviure, hem de trobar les nostres formes d'engranatge polític, una nova crítica al realisme capitalista, una nova hegemonia radical, que ens faci prendre consciència que sí és possible un a fora, de que sí hi ha alternativa. Ha d'haver-hi perquè aquest sistema és una màquina de guerra, de malaltia i mort.

 

D'aquesta forma, a partir d'alguns textos de Mark Fisher, Franco Berardi "Bifo" i Santiago López Petit, així com d'algunes converses amb filòsofs, psiquiatres, infermers, sociòlegs... i sobre tot, amb amics i persones afectades i usuaris del sistema de salut mental i els seus limítrofs -especialment amb el col·lectiu d'activistes InsPiradas de Madrid-, Estado de Malestar (malestar-exhuberncia_anomalía) es proposa com un assaig visual sobre la simptomatologia social i el patiment psíquic en temps del realisme capitalista, sobre el dolor que ens provoca el sistema de vida en què estem immersos, i sobre quins llocs i accions de resistència i/o canvi podem construir per a combatre'l.