En Construcció

Bòlit Mentor 2019/2020

Mireia Ferron, Azucena Moya i Ingrid Riera

Comissària, Maria Soler

Del 21 de novembre de 2020 al 10 de gener de 2021

Hall del Bòlit_PouRodó

 
 
 

Maria Soler, comissària

 

 "...el tema de la identitat es treballarà d'una manera transversal, com un cub que està format per diferents cares però que sense una d'elles no estaria complet." Aquesta va ser una de les frases amb què presentàvem per primera vegada la proposta educativa En construcció. Mesos abans de saber que aquest títol prendria un sentit no només metafòric sinó també literal.

 

L'arribada de la COVID-19 ens sorprèn enmig de les sessions a les aules, just quan acabàvem de decidir que un quadrat seria la imatge gràfica del projecte. Un recipient on tot és possible. Una superfície per omplir, un perímetre compartit.

 

Les peces i reflexions de l'alumnat es veuen interrompudes sobtadament. Aturem de cop les idees entorn d'una imaginada exposició. I la situació ens demana repensar. Com enfoquem de nou tot el treball produït fins al moment?

 

Fem reunions telemàtiques. Com tothom. Creem un camp de treball a distància. Ens tornem arqueòlogues, recuperem tot el que hem fet amb l'alumnat i relacionem conceptes, unim metodologies. Creem una web. Visibilitzem els processos creatius entesos com a veritables protagonistes. Ens guardem idees als calaixos, a les butxaques, en carpetes a l'ordinador. I ens confortava la idea de poder tornar als instituts tard o d'hora. Imaginàvem, dibuixàvem i concebíem una estructura mòbil, un cub itinerant, una exposició instal·lació participativa per col·locar al pati dels instituts. Aterrar com aliens en la seva quotidianitat i sorprendre'ls una altra vegada.

 

Tampoc. Després de l'estiu el quadrat que havia agafat una forma tridimensional torna de nou a desaparèixer. Seguim amb hipòtesis i pensem a utilitzar els eixos del quadrat, els marcs, l'espai intern que el conforma i l'espai extern que l'envolta. Són tots aquests elements els que donen pas a una proposta expositiva a mig camí entre la realitat i la ficció. Us presentem el Bòlit Mentor 2019-20: el que ha sigut, el que podria haver sigut i el que no serà. 

 
 

Azucena Momo - Institut Josep Brugulat

 

La identitat és una construcció constant, una revisió, un reciclatge. Qui som és una qüestió present al llarg de les nostres vides. Durant totes les etapes reflexionem sobre la nostra individualitat i el rol que tenim dins de la societat en què vivim. Però és durant l'adolescència quan s'esdevé el pas de l'infant cap a l'adult. Quan assumim responsabilitats, quan prenem consciència que podem definir-nos en com i qui volem ser.

 

Els i les alumnes de l'Institut Brugulat de Banyoles ho van tenir molt clar en parlar sobre identitats. Van produir imatges sobre una identitat plural, transgènere, connectada a la natura en un sentit canviant, cíclic i efímer; i molt lligada amb la frase d'Heràclit, quan afirmava que no ens podem banyar dues vegades en el mateix riu, el riu no serà el el mateix, sinó canviant cada segon que passa.

 

El nostre procés de recerca va estar basat en el cos com a paisatge origen per a un imaginari visual. Vam proposar treballar en peces que contenien tècniques de collage, poesia visual i il·lustració. Però mai es van dur a terme. Van quedar com a nucli per als debats proposats a les sessions, com a excusa per plantejar un procés de creació que mai va veure la seva materialització, però que ens va permetre sentir com el procés agafava força, quan era l'únic que teníem. I quan això passa, quan el resultat ja no té importància, llavors l'aprenentatge és l'únic objectiu. I això és el que ens queda. Un procés, un manyac d'esbossos, d'idees, d'opinions i debats, un desenvolupament d'un projecte creatiu, un estudi de conceptes, unes accions que no s'han dut a terme... i finalment hem pogut consolidar-ho dins d'un cub in-existent que us presentem en aquesta exposició. 

 
 

Mireia Ferron - Institut Santiago Sobrequés

 

"Converso con el hombre que siempre va conmigo" Machado, A. Poema Retrato (1906)

 

Aquesta és la premissa a partir de la qual comença una exploració i indagació entorn del concepte identitat i les múltiples interpretacions que li són inherents.

La intimitat personal ha deixat de ser una situació estrictament privada. Amb l'eclosió de les xarxes socials -especialment en aquelles en què la imatge pren el paper protagonista- l'exposició de la nostra quotidianitat passa a tenir un paper rellevant dins l'imaginari col·lectiu. La constància de documentar i exposar la realitat en present (l'aquí i ara), la cosificació de la vida quotidiana i l'exhibició d'un perfil personal a través d'un cos imatge, comporta i evidencia el que ja en el seu moment Juhani Pallasmaa plantejava: pensem en imatges i després hi posem paraula.

Però, pensem en imatges? O mitjançant la imatge creem una realitat entorn del jo? Del desig? De la fantasia? Ficcionem?

 

El constant bombardeig d'impacte visual sembla que neutralitza, més que estimula, la capacitat d'imaginació i creació individual i autònoma. Amb la voluntat de recuperar un espai de silenci entre la presa fotogràfica, l'instant i la persona que executa la imatge, vam constituir un cos de treball que passés per un període íntegrament personal. L'ús de càmeres analògiques i la impossibilitat d'accedir a la imatge de manera immediata determinava una manera de mirar que es prolongava en el temps i l'espai. Una continuïtat inefable entre la presa i el resultat: imaginàvem la imatge.

 

Un projecte que s'ha vist interceptat per un element intrús i de repercussió mundial.

 

El que tenim, el que ens queda, guardem i ens emportem són les eines amb les quals construir o desconstruir una determinada manera de mirar. Interrogar-se sobre el que passa dins d'aquesta seqüència anomenada quotidianitat. L'estructura, revestiments i parets és obra de cadascú.

 
 

Íngrid Riera - Institut Carles Rahola

                                   

De cop esdevé un repte interessant predissenyar un projecte artístic sobre la identitat, especialment amb un grup de joves que encara no coneixes. Qui sou? Què us agrada? Què us interessa? Quines necessitats teniu? Aquestes són les preguntes que em vaig fer més enllà del fet de com apropar l'art contemporani a l'aula o com crear una obra conjunta. Per això, el meu procés de creació va estar compost d'activitats i accions que van confluir en una descoberta d'un jo col·lectiu i individual amb les complexitats i formes de relació que s'establien. Volia generar un espai on l'art es plantegés com una oportunitat per a elles, volia oferir la possibilitat de treballar obrint camins on no figurés un impossible.

 

Igual que les artistes feministes buscaven crear mitjançant l'emoció vertadera i l'autobiografia, nosaltres vam dibuixar una línia de treball que sorgia de les inquietuds i experiències personals de cadascú. Jo em situava davant una posició de trampolí entre elles i la creació. La perspectiva de gènere inexistent -"La meva mare m'ha dit que hi ha noies que són unes buscones i per això les violen"-, el sistema educatiu -"Som només una nota"-, els prejudicis -"Llevo toda la vida sintiendo el racismo"- i les xarxes socials -"Tothom té mínim dos comptes d'Instagram"- van ser temes recurrents dins les nostres sessions. Per a mi era important que elles trobessin i donessin el sentit del projecte. Volia establir un lligam entre el seu món, la creació i el món de l'art. Amb l'aparició de la COVID-19 no vam poder concloure el procés, però ja havien agafat molt més valor les etapes que transitàvem que no la peça en si.

 

Tal com afirma Erik Erikson, el major obstacle que ha d'afrontar el desenvolupament dels adolescents és l'establiment d'una identitat i nosaltres érem allà per indagar-hi. La definició d'adolescència com a classe va suscitar de forma espontània amb les seves intervencions -"Estic adormida", "Això és una merda"-; incloses les pròpies censures -"No vull ensenyar el meu". Personalment, va ser molt interessant reviure aquests processos mentre em sorprenia de paral·lelismes amb la meva pròpia experiència. La vida és dura o El pavo soñador van ser títols que van acompanyar algunes de les seves creacions, però si una cosa tenen clara les alumnes de quart d'ESO de l'Institut Carles Rahola és que la identitat és quelcom relatiu que es pot modificar al llarg de la vida.