Benvinguts a la plaça!    

Bòlit Mentor 2018/2019

Ariadna Serrano i Maria Bosch; Marta Rosell i Roc Domingo; Anna Vilamú i Albert Gironès

Comissari: Rafel G. Bianchi

Del 3 de maig al 2 de juny de 2019

Inauguració divendres 3 de maig a les 19h

Bòlit_PouRodó

 
 

En diverses entrevistes fetes a Dora Garcia, he llegit que afirma que es considera una aficionada davant de la psicoanàlisi. Que la llegeix com si fos ficció i que ho fa per gaudi, tot i estar en la base de molts dels seus treballs artístics. Aquest rebuig de la consideració d'experta, la celebro i me l'apropio. Em tranquil·litza a l'hora d'enfrontar-me a aquest repte. Ara només espero divertir-me i que vosaltres també ho feu.

 

Notes al marge

 

Segons l'auditor Clarke Hayden, personatge secundari de la sèrie The Good Wife, la informació important en la documentació contractual, la trobarem en les notes al peu. En el meu cas, per evitar qualsevol vincle amb LA VERITAT, seran notes al marge: un recull de reflexions intermitents i sense continuïtat.

 

Benvinguts a la plaça!

 

Una plaça amb una construcció al bell mig. Una construcció resistent però de contorns arrodonits i colors llampants amb un forat, una passarel·la de cordes, una torre i un tobogan, tot plegat dipositat sobre un terra tou de forma gairebé circular que cobreix una superfície aproximada de vuit per vuit metres. Fibra, plàstic i alumini. Grocs, blaus i violetes per a nenes i nens a partir d'un any. Un espai de joc que convida a la comèdia i al drama. La rialla, el crit i el plor, però, poden convertir l'espai amable en una molèstia. Res és del gust de tots. La finalitat? Potser evitar l'ocupació indiscriminada de taules i cadires dels restaurant-bar-cafeteria de la plaça, i reduir-ne el nombre a vuit taules i trenta-dues cadires, buscant un cert equilibri d'ús. Qui pren les decisions i per quina raó? Algú ho ha de fer, i en principi millor algú que no tingui altre interès que no sigui la millora de l'espai públic entès com a bé comú dels veïns, és a dir, dels que hi viuen i hi conviuen i paguen els impostos -pensen ells, els veïns és clar.


Benvinguts a la plaça! va començar a aquesta plaça, la del Pou Rodó on estan ubicades les oficines i una de les sales d'exposicions del Bòlit, el Centre d'Art que em va convidar a tutoritzar el projecte Bòlit Mentor i comissariar l'exposició que se'n deriva. Quan es va formalitzar l'encàrrec el parc infantil estava tancat mitjançant unes cintes que sense impedir del tot el pas, assenyalaven la prohibició d'ús. Aquest segon gest (el primer va ser muntar el parc), per context, just davant de la sala d'exposicions del Centre d'Art, convertia el parc en escultura, i sumava una capa de to irònic a la intervenció. I a la pregunta del perquè de tot plegat, la resposta va ser que no hi venien nens, al Pou Rodó, que no hi viuen famílies joves amb criatures petites en els habitatges que donen a la plaça, i que el seu possible ús per part de nens dels carrers propers pot molestar els actuals inquilins, promotors de l'intent de desmantellament de la instal·lació.
L'ús de l'espai públic és conflictiu. I des de l'educació i l'art podem fer política preguntant-nos com ha de ser aquest ús. Ajudant a construir des de la intel·ligència, però també la generositat, un espai públic per a tots.

 

Benvinguts a la plaça! proposava a un grup de llicenciats que posessin a pensar un grup d'estudiants d'ESO què seria millorable dels espais d'ús públic que utilitzen i com. En dos dels instituts, però, els intrusos, com els anomena Jordi Mitjà, van plantejar el mateix institut com un primer espai d'ús compartit. En el tercer sí que es va sortir a l'exterior, i la conclusió, si més no, ha sigut curiosa.

 
 

Sobre l'èxit i el fracàs

 

Sovint és una conclusió subjectiva. La dita popular que visualitza la possibilitat de discrepància, veure el got mig vuit o mig ple, assenyala un consens universal que ens obliga a anar cas per cas. El que ens ocupa: la convocatòria Bòlit Mentor. Per ella mateixa, la proposta és de celebrar. Però què proposa exactament, i què implica? Una quantitat de diner públic destinada a l'aprenentatge/coneixement, i per tant, al pensament. Potser és massa genèric, no trobeu? Mirem les bases:

 

Bòlit_Mentor és un projecte que combina educació i creativitat (i que) consisteix a introduir artistes visuals als centres d'educació secundària per desenvolupar un projecte creatiu juntament amb els estudiants (...) dirigit per un curador d'arts visuals (...) Els instituts hi participen posant a disposició les seves instal·lacions, mentre que els artistes reben suport financer, de manera que puguin dedicar-se al projecte, que, sota la supervisió d'un comissari, culminarà en una exposició amb un seguit d'activitats complementàries.

Per a la gent de la cultura vinculada a l'art contemporani, la proposta és celebrada i per tant considerada com un èxit perquè inverteix en un sector precari. Per una banda, posa en funcionament la maquinària institucional i per tant justifica uns sous, i per altra banda, artistes joves tenen la possibilitat de desenvolupar un projecte personal i rebre uns honoraris per la feina, de la mateixa manera que el comissari... Però un moment, a qui va dirigit aquest text? Qui se'l llegirà, si se'l llegeix algú? Qui ho faci, ja ho sap tot això, i per tant, repetir-ho avorreix. A mi, si més no, m'avorreix... Avorriment = Fracàs*

 

*Per a una lectura més encertada sobre la relació entre art i educació, recomano el text escrit per Jordi Mitjà; Picar a la porta, entrar, sortir per al Bòlit Mentor 2015/2016.

 

Sobre la provisionalitat

 

En la presentació de l'assaig sobre LA FANTASIA, Bruno Munari parla de la necessitat de conceptualitzar aquelles facultats humanes vinculades a la creativitat encara que sigui de manera provisional. I recordo que en algun lloc he llegit que només la mort no és provisional. I seguidament intento recordar com era jo als quinze, setze i disset anys, i com vivia l'obligació d'anar a l'escola. Era del grup de setembre, dels estius a Olot seguint anant a classe (anar a "confe" li dèiem, abreviació d'anar a conferència, una estranya manera de denominar les classes de recuperació. En aquella època podies recuperar les assignatures suspeses tornant de vacances d'estiu). Un mal estudiant i patidor. Una combinació que sumada a la timidesa i a l'acne no em genera cap mena d'enyorança d'una època que vaig passar amb prou feines i poques glòries fins a arribar a la universitat. D'aleshores ençà, tinc la sensació que algunes coses han canviat però no la necessitat de molts alumnes de passar una etapa de la seva vida que viuen amb més resignació que felicitat.

 
 

Entendre l'institut com a espai públic

 

El pati no és la plaça i els passadissos no són carrers però podem entendre aquest espai interior, tancat, d'accés restringit, controlat, com un reflex de l'espai públic exterior? Com una matrioixca canvien les dimensions però la relació entre drets i deures en general és coincident? Independentment de les finalitats competencials, des del despatx des d'on es planifica el nostre futur o es gestiona el dia a dia, l'aula es veu com un lloc que ens prepara per estar al carrer, és a dir, per enfrontar-nos al món de manera exitosa, ordenada i conciliadora. Quan això no succeeix, és un fracàs del sistema. Però ho veuen així, els seus usuaris? Si ens remetem a alguns dels seus escrits, pancartes o respostes, el NO és rotund. La sensació de llibertat està tocada, malmesa, perjudicada.

 

L'ordre de les coses 

 

L'ordre, tan necessari per al bon funcionament de les coses, i amb aquest "coses" genèric, em refereixo als diferents mecanismes que estructuren el dia a dia, des d'una estanteria a un aeroport, una concepció de l'ordre que tot i ser la mateixa, com més complex és el mecanisme, més allunyat està del nostre control i sovint, també, de la nostra comprensió. Aquesta sensació de fractura va paral·lela al creixement com a individus i sovint a la resignació. Aprendre a pensar ens permet enfrontar-nos a aquesta fractura d'una altra manera, en tot cas ens permet entendre que hi ha altres maneres. Crec que la virtut de les propostes com Bòlit Mentor permeten, tot i la possibilitat de fracàs, precisament això, aprendre a pensar d'una altra manera.

Pensar d'una altra manera no sembla fàcil, actuar de manera individual, tampoc


Agafar el cotxe, la pancarta i plantar l'exabrupte a la plaça. Generar una reacció i documentar-la, i mostrar una altra possibilitat. La repercussió ja s'ha donat, tot i que mínima, en un sentit global res ha canviat; en un sentit individual crec que ha canviat tot, potser de manera momentània, efímera, però inevitablement ha deixat un rastre. S'ha trencat amb una dinàmica tòxica, de malestar latent, amb una celebració energètica que dibuixa un somriure a la cara, un benestar corporal inoblidable i sense ressaca. Potser el protagonista no estaria d'acord amb les conseqüències de l'acció, però per a mi, aquesta història dona sentit a la lluita. Benvinguts a la plaça!

 

 
 

NO VULL FER RES!

 

Sens dubte més enèrgic que el "preferiria no fer-ho" de Bartleby l'escrivent, i segurament amb menys recorregut, però tan provocatiu com l'elogi a la mandra de Paul Lafarge. La contundència de l'expressió subratllada per la tria de la tela vermella que fa de suport es veu rebaixada, en certa manera, pel rosa de la tipografia: un crit afònic.

 

 

Tres punts i l'home font

 

Tres punts pintats en una banderola, el signe ortogràfic que indica continuïtat, per a l'autor fa de comodí. Segons les seves pròpies paraules "depenen d'on estigui penjada (la banderola amb el signe) i de qui se la miri, voldrà dir una cosa o una altra". Una vegada finalitzada (la banderola) es busca un lloc on penjar-la i l'autor protagonitza una acció que documento fotogràficament. La fotografia, censurada pel protagonista, fa visible una paràbola dibuixada per un filet d'aigua des de la boca fins al segon punt pintat. L'autor, de perfil, és al costat de la banderola penjada en una paret de maó vermell que separa el bany femení del masculí en un dels espais exteriors que s'utilitza d'esbarjo.


Els autors aprofiten l'oportunitat que se'ls dona però no obliden el context. L'institut és un espai de control. Tot i les bones intencions, certa gestualitat és penalitzada i els alumnes, en general, ho tenen integrat. Tant, que després de l'alliberació, sovint ve el penediment, no per l'acció, sinó per la por a les conseqüències: el càstig, l'esbroncada, l'escarni.

 

JA M'ESTÀ BÉ!

 

Per altra banda, uns bons alumnes però poc motivats poden respondre amb eficiència o mediocritat el que se'ls demani, "però jo no canviaria res" -diuen. No és per conformisme, senzillament no és millorable. No és que no hi hagi queixa, sempre n'hi ha, per una cosa o una altra, no és per això sinó que l'espai de fugida "s'adequa perfectament a les nostres necessitats".
En certa manera, doncs, sí que podríem parlar d'un cert conformisme, o potser d'un contracte de mínims. Algunes vegades un gran esforç no porta enlloc.

 

                                                                         ...

 

 

L'única cosa que pot amb l'instint de preservació és la curiositat. Aldo Urbano

 

 

Rafel G. Bianchi, comissari

 
 

Descarrega el llibret

19-bolit-mentor-cataleg-versio-web.pdf (3.539,27 KB)