Benvinguts a la plaça!    

Bòlit Mentor 2018/2019

Ariadna Serrano i Maria Bosch; Marta Rosell i Roc Domingo; Anna Vilamú i Albert Gironès

Comissari: Rafel G. Bianchi

Del 3 de maig al 2 de juny de 2019

Inauguració divendres 3 de maig a les 19h

Bòlit_PouRodó

 
 

Què és espai públic? Què considerem espai públic? Què utilitzem com a espai públic? Per a què utilitzem l'espai públic? Quan vaig a l'espai públic? Què m'agrada de l'espai públic? En quin espai dins l'espai públic em moc? Què no m'agrada de l'espai públic? Quantes hores em passo a l'espai públic? Quins espais públics tinc a prop? Són preguntes que com a arquitectes ens encanten, i ens encanta reflexionar-hi hores i hores i sempre s'acaba amb conclusions tan diverses com les persones que tens al davant. I així ho vam fer, primer dia, primer plantejament d'un procés que sense saber-ho acabaria en aquell mateix inici, en aquell primer dia de classe.

 

Dies més tard, un cop posats en escena, què us sembla si transformem lliurement, i ens n'apropiem, un espai públic que a primera vista sembla poder esdevenir el súmmum dels espais públics?

 

Van ser quatre espais públics de Banyoles els que es van treballar, quatre espais cèntrics, de pas diari, propers a casa, a primer cop d'ull buits de contingut, en definitiva, papers en blanc per modelar segons el gust de cadascú.

 

En un primer moment va costar deixar-se anar. Es parlava d'un canvi de paviment, d'una mica d'arbrat aquí i allà... A poc a poc les idees van anar fluint: un rocòdrom, grafits a les parets avorrides, expositors d'art al carrer, glorietes...

 

L'exercici va anar madurant tot treballant (com ho fem els arquitectes) amb diferents escales, suports, en volum..., però la conclusió, tal com hem apuntat a l'inici, va retornar el primer dia de classe, i és que ells ja coneixien i utilitzaven el súmmum del súmmum dels espais públics, tenien la Draga. Per molt que milloressin un dels espais seleccionats no arribarien ni de bon tros al que la Draga els ofereix.

 

La Draga responia a tots els nostres plantejaments. Tenia tots els inputs que un/a jove banyolí podia definir en l'espai públic i poques eren les mancances que se'ls acudien: intimitat, aixopluc, menjar, ombra, llunyania, lloc per a tots, natura... "Les banyeres, la palanca, el parc, el pícnic i el pave són casa nostra".  

 

Contorns: Ariadna Serrano i Maria Bosch

Institut Josep Brugulat, Banyoles

 
 

El primer dia que vam entrar a la vostra classe ho vam fer com a artistes, teatralitzant-nos com a tals perquè no hi hagués cap dubte. Tot el que fèiem era d'artistes, o això intentàvem projectar. Parlàvem com a artistes, fèiem preguntes d'artistes, desordenàvem la classe per trencar el gel i no escrivíem a la pissarra perquè, és clar, érem artistes.

 

Per altra banda, vosaltres fèieu el mateix. Aguditzàveu la projecció del vostre rol perquè no hi hagués cap malentès. El grupet que sempre dibuixa a primera fila, els que la lien cap al final o repartits per l'aula per poder comunicar-se a crits, i les que no volen participar a la cantonada de l'esquerra; tots amb un ull posat al mòbil i l'altre a la porta -de sortida.

 

Cap a la tercera o quarta sessió l'Adrià ens va començar a cridar dient "profe", en part, perquè no es recordava del nostre nom d'artista. I a poc a poc vam deixar de corregir-lo i assentir sense més. I amb això, a utilitzar la pissarra com a recurs on escriure el que dèiem a l'aula. Inclús, un dia ens va passar pel cap amenaçar amb el típic "que et faré fora de la classe", per cridar l'atenció d'un del fons que-interpretant el seu rol- no parava de fer senyals mentre parlàvem.

 

En quin moment aquella imatge que tan meticulosament havíem adoptat els primers dies, en els gestos i en l'enquadrament perfecte de la fotografia havia deixat de ser creïble? Com, tot i la suposada resistència a aquest joc i amb les fitxes d'un altre, havíem acabat sent jugadors? "No són els llocs els que ens fan por, són les persones" -va dir un dia la Marina quan sortíem de l'aula de profes després de traslladar-hi el que se suposava que era l'essència de la classe. Doncs efectivament, Marina, són les persones; o millor, són el que les persones representem en cada lloc. I en aquell lloc, on per a vosaltres devíem ser profes, vam acabar sent alguna cosa diferent. I vosaltres, que havíeu insistit en el vostre rol d'alumnes amb la corresponent estètica: motxilles per sobre la taula, ulls en blanc i mirades d'avorriment, també havíeu passat a ser una altra cosa. I va ser en aquest desajust dels nostres rols, que inclús un dia va arribar a sonar el timbre i no vau marxar corrents.

 

Potser és a l'escriure aquestes línies quan tot el que hem fet aquestes setmanes adquireix l'autèntic valor artístic. El clàssic; el de pintar un quadre i observar-lo acabat des de certa perspectiva. La imatge d'una classe on les distàncies entre alumnes i professors -perquè sí, també podríem ser els vostres professors- es van escurçar. Una aula on el "no vull fer res" i "..." adquireix significat com a resistència i dialoga amb les normes del joc de l'aula i de l'art.

 

Marta Rosell Chust i Roc Domingo Puig

Institut Santiago Sobrequés, Girona

 
 

Escric mentre escolto HaBanot Nechama, asseguda a la cuina de casa amb un cafè. Són les cinc de la tarda i el sol de primavera entra per la finestra a aquesta hora. Em toca els peus i per això vaig descalça.

 

Penso en el projecte que vam estar fent fa uns dies a Girona amb els nois i noies de quart del Carles Rahola. Per ser a la classe de les vuit del matí agafàvem cada dimecres el tren que surt de Sants Estació a les 5.56 h, quan el cel encara és fosc i negre. Normalment hi pujàvem amb la bicicleta, perquè a l'arribar a l'estació de destí encara ens quedaven uns vint minuts pedalejant, i cada dia que hi anàvem era més hivern. A vegades ens feia mandra. D'altres, il·lusió.

 

En tot moment vam ser conscients que partíem de la desconeixença del context al qual ens aproximàvem, d'uns records borrosos del que se suposa que és la vida i els teus interessos quan tens setze anys. Però resulta que les coses han canviat i seguiran canviant. Com el nostre rol al centre, d'artistes o d'intruses (tal com cita Rafel G. Bianchi del Jordi Mitjà) que més que ensenyar o dirigir, el que intenten és fer preguntes i ser qüestionades. Potser per això no portàvem un pla traçat, ni tan sols un pla B, sinó que havíem pres la decisió que el traçaríem juntes, nosaltres i els nois i noies de la classe -perquè al final ens semblava l'única manera justa i lògica de fer-ho. Encara que resulti que pel context educatiu establert sigui, en general, una forma impensable de funcionar.

 

Tothom qui ho ha intentat, però, sap que treballar en equip no és fàcil (potser per això es fa poques vegades) i que per conèixer algú calen dies, mesos -a vegades anys. No intento justificar que en algun moment tinguéssim la sensació d'estar perdudes en els camins que anàvem obrint sessió rere sessió, però sense el fil d'Ariadna, Teseu tampoc hauria aconseguit sortir del laberint. El nostre fil particular va ser un punt d'inflexió: què us agradaria canviar de l'institut? -l'espai que habiteu cada dia.

 

Havíem equiparat l'institut a l'espai públic; un lloc, un grup heterogeni de persones convivint-hi, unes normes, unes suposades conductes acceptades, uns rols de poder. També havíem analitzat els espais que més habitàvem del centre i què hi fèiem; els havíem posat noms, els havíem fotografiat, els havíem situat en un mapa. I doncs quan semblava que coneixíem el que hi havia, vam projectar. Somiar una mica: com ens agradaria que fos? La llista de propostes va ser llarga, i les votacions van ser àgils. Guanyaven tres idees per golejada. I si alguna cosa havíem après de l'art en totes aquelles sessions és que a allò que sembla impossible que passi només cal posar-hi una mica de poesia, i això vam intentar. Santiago Sierra i el seu Person obstructing a line of containers juntament amb el Titled arc de Richard Serra van esdevenir una actitud i una manera de fer. Analitzant, posant-hi el cos, i expressant en paraules i gest allò que semblava estúpid vam aconseguir cinc minuts d'impossible.

 

***

 

A vegades és entre màgic i sorprenent el moment d'adonar-te que quelcom molt concret que creies teu: un malestar, una manera de veure les coses, una sensació, certa desesperació; al final resulta ser quelcom propi de tots, comú.

 

***

 

Sempre m'agrada pensar que tot allò que fem té un efecte més enllà d'allò visible. M'agrada creure'm allò que l'aleteig d'una papallona a una banda del món pot causar un tsunami a l'altra.

 

***

 

@elpatiajudici

 

Anna Vilamú i Albert Gironès

Institut Carles Rahola, Girona