Bòlit Residencia Girona Creativa  

 
 

Residència Paula Vicente (novembre - desembre 2020)

 

Bauen

 

Bauen és una paraula que deriva de l'alemany antic que significa construir, habitar, així com també abrigar i cuidar. Fa referència a que som en la mesura que fem. Així doncs, com rehabitar un món danyat, contaminat, i protegir-lo alhora de nosaltres mateixes? 

 

El projecte proposa una exploració del paisatge proper. Indagar sobre les possibilitats i el com ens relacionem amb un espai que hem "protegit", però on l'amenaça principal som nosaltres, les tensions i rastres de l'acció humana sobre l'indret natural. Especular amb metodologies que no suposin una confrontació ni invasió de l'espai, aprendre des d'allò proper, amb cura, per contraposar-se al frenetisme acaparador del imperatiu de la productivitat. Establir connexions o relacionar-nos amb l'entorn de maneres alternatives. Posar el focus en aquell coneixement que ha quedat fora, en els buits oblidats que han deixat els camins marcats per la classificació dels sabers. Crear un escenari tridimensional a partir de la petita acció, la troballa inesperada, l'apropiació d'objectes i elements de l'entorn. Especular, obrir noves opcions del construir, de l'habitar, de cuidar.    

 

Paula Vicente Puiggròs (1997, Barcelona) és graduada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2019). És actual resident i educadora a Experimentem amb l'Art (EART). Entén el seu treball artístic com a mitjà per repensar les coses a través d'allò és material, tàctil. Treballa a partir de materials propers per incidir en la quotidianitat des d'un altre angle, trobar el subversiu de l're-fer, d'obrir la pregunta i deixar lloc al dubte. Ha realitzat diverses exposicions col·lectives entre les quals es troben: Inund'Art, Casa de la Cultura, Girona (2020), Corrente, La notte bianca, Bologna, IT (2019), Art Emergent Sabadell, Sabadell (2019) o De (re) construir, exposició individual a la sala Stripart, Barcelona (2019).       

 

Paula Vicente és la guanyadora del concurs d'intercanvi amb el Centre d'Art Lo Pati (Amposta) on se seleccionava un projecte de recerca i creació artística en relació als espais naturals protegits de Girona, a través d'una estada creativa en modalitat d'artista resident.     

 

Residència Marta Rosell i Roc Domingo a Rad'Art, Itàlia (Octubre-Novembre 2020)

 

El Grand Tour

 

El projecte "El Grand Tour" es desenvolupa en el viatge en cotxe des de Girona (Bòlit) fins a San Romano (Itàlia), seu del projecte Rad'Art. La proposta situa la performativitat del trajecte com una manera de corporitzar les tensions del paisatge i la seva producció. La necessitat de desplaçar-nos i cuidar-nos per sobreviure, permet fer una lectura política de la situació, al mateix temps que convida a contextualitzar-la amb el territori, la identitat i el capital.

 

La necessitat de tenir un vehicle particular en les poblacions rurals petites que no disposen de serveis bàsics, la geopolítica de les vies de comunicació sobre el territori, i el que suposa la cura en primera persona del trajecte i del vehicle, són els temes que travessen el projecte artístic "El Grand Tour" .Una experiència personal de mobilitat, que ofereix una lectura política del desplaçament i convida a contextualitzar-la amb altres experiències relacionades al territori, la identitat i el capital.  

 

Marta Rosell i Roc Domingo son els guanyadors de la beca d'intercanvi amb el projecte Rad'Art, on estaran en residència del 15 d'octubre al 15 de novembre de 2020.


Open Studio

Diumenge 8 de novembre 16h

Rad'Art Project

 

Podreu seguir l'esdeveniment en directe aquí

 

Residència Alessandra Carosi (Octubre 2020)

 

Alessandra Carosi és una artista visual italiana establerta a París que està portant a terme una residència al Bòlit gràcies a l'intercanvi amb el projecte Rad'Art (Itàlia).

La seva pràctica se centra principalment en el mitjà fotogràfic des del qual es questiona com es poden transmetre elements immaterials, com l'empatia i les emocions creuant la fotografia amb les arts visuals.

A Girona, ha estat experimentant amb l'aspecte bidimensional del mitjà explorant la materialitat de la fotografia, la seva fisicitat a través de textures, superfícies i elements tridimensionals, sobretot centrant-se en els retrats i les peculiars pedres de la Costa Brava.    

 

Alessandra Carosi (1984) és una artista visual i fotògrafa italiana que viu entre París i Milà. Els colors, les emocions i la psicologia interactuen en les seves obres formant un poema visual destinat a estimular l'espectador emocional i intel·lectualment. La seva pràctica se centra principalment en el mitjà fotogràfic amb un enfocament des de les arts visuals, i en ella qüestiona com elements subtils i immaterials com l'empatia i les emocions es poden transmetre barrejant la fotografia amb elements de la psicologia i l'antropologia.

 

Després de llicenciar-se en Disseny Industrial, el 2017 va assistir al Màster en Fotografia a l'IUAV de Venècia. Participa regularment en programes internacionals de residències com UNIdee-Fondazione Pistoletto (IT), Zero Date Foundation (JP) i Cité des Arts de París (FR), on recentment ha estat guardonada amb una residència de 9 mesos (hivern 2020).

 

El seu llibre d'artistes Ruota ha estat preseleccionat tant al premi Kassel Dummy Award 2018 com al premi PWA Aarhus Dummy 2018. Va guanyar el primer premi al Premi San Fedele d'Arts Visuals (Milà) 2018 i ha estat seleccionada en diversos certàmens internacionals com Bourse du Talent 2019 a París (Menció d'honor en la categoria Retrat), Premi Emergents 2019 - Encontros da Imagem a Braga, Premi Maison Blanche 2019 (Projeccions) a PhotoMarseille, Beca Lucie Foundation 2017 (Foto made, EUA) 2019, Premi Fondazione Fabbri 2017 i Premi Photogrvphy Grant 2017 (nominada a la categoria Conceptual).

 

Els seus projectes s'han mostrat internacionalment a França (BnF i Grand Palais de París, Byopaper i Cosmos a Arles), Itàlia (Triennale di Milano, Marsell Paradise, Centro Pecci per l'Arte Contemporanea, Fondazione Fabbri, Si Fest Off), Portugal ( Festival Econtros da Imagem), Xina (Exposició Internacional de Fotografia de Dali) i Japó. Les seves obres d'art són presents a col·leccions privades i públiques, inclosa la Biblioteca Nacional de França.


Open Studio

A càrrec d'Alessandra Carosi

Dimecres 28 d'octubre a les 18h

Bòlit_PouRodó

Activitat gratuïta amb inscripció prèvia obligatòria a info@bolit.cat o 972427627 

 

A Girona, Carosi està desenvolupant un nou projecte en què explora la materialitat de la fotografia, la seva fisicitat a través de textures, superfícies i elements tridimensionals, centrant-se especialment en retrats personals i en les peculiars pedres de la Costa Brava. En aquesta sessió presentarà els resultats de la seva estada a la ciutat.

 

Residència Mònica Campdepadrós (setembre 2020)

 

DE LA TERRA A LA TERRA? [HUMANITAT EN TRANSICIÓ], és un projecte d'investigació i creació plàstica amb ceràmica i al voltant de la ceràmica com a mitjà expressiu, que voldria respondre a la pregunta: Com crear un discurs específicament contemporani des d'una tècnica que ens remet a quelcom manual i ancestral, en una era tecnològica i trans -o ja pròpiament- post humana?

 

Sorgeix en el context de noves realitats deshumanitzants, sense referents ni direccions clares com a espècie; amb un col·lapse climàtic, de salut i de sistema sociopolític i econòmic presents; vivint vides virtuals i immersos en les postveritats. Des d'aquest punt de partida, què pot aportar la creació contemporània amb la tècnica de la ceràmica?

 

Mitjançant l'experimentació i la creació, vol esbossar possibles vies de resposta i potser de reconnexió. Des de la posada en evidència de les derives, contradiccions i crisis com a espècie, i potser també des de la cerca d'un camí de tornada a quelcom ancestral que s'esvaeix, deixant-nos orfes. DE LA TERRA A LA TERRA? [HUMANITAT EN TRANSICIÓ], pretén alçar un pont amb la ciutadania, amb obres i propostes d'activitats on siguin presents tant preguntes i reflexions sobre aquestes noves realitats, com l'obertura d'un pas per tornar a ‘arrelar' no des del retrocés, sinó avançant des d'uns valors ètics i amb consciència.

 

Mònica Campdepadrós, creu que la ceràmica, on opera un procés de transformació alquímica i on intervenen les mans -el cos físic- i els quatre elements amb la terra com a base, pot esdevenir una via certament òptima per aquest propòsit dialèctic, transcendint l'objecte utilitari o ornamental i interpel·lant sobre l'immaterial des de la matèria.

 

Mònica Campdepadrós  (Barcelona el 1968) és artista multidisciplinària i viu a l'Alt Empordà. Polièdrica, treballa des línies conceptuals i especulatives, fins a altres treballs a partir d'objecte trobat. Els seus projectes van abordant diverses arestes de la realitat, cercant aprofundir en el coneixement del món i l'autoconeixement, la consciència i l'espiritualitat. Alhora ens interpel·la sobre diversos aspectes socials i estructurals, la relació amb l'entorn, la natura i els altres. Tot i que empra diverses disciplines, està centrada en el volum, l'escultura i la instal·lació a la natura i a l'espai públic, explorant les possibilitats expressives de cada material emprat. Ha sigut becada per Transefímers, obtingut una beca Agita a la creació pel projecte ‘Cadiretes', una beca Baldiri Reixach pel projecte ‘Re/animar' i seleccionada als Premis ArtsFAD. Des de 2011 ha comissariat exposicions col·lectives, realitzat diverses exposicions individuals i exposat en diversos certàmens, galeries i museus. És cofundadora del grup Vibra.

 

Campdepadrós és la guanyadora de l'edició 2020 de la Beca en Ceràmica Contemporània, que es porta a terme en col·laboració amb l'Escola Municipal d'Art de Girona.

 

Residència Mireia Ferron a Lo Pati (setembre 2020)

 

Espècie introduïda

 

El Delta de l'Ebre, ni terra ni aigua. Fang. Cos de constitució variable, caràcter que comporta una renúncia implícita a ser imatge estàtica. Un delta és energia cinètica. El projecte pren forma a partir de l'anàlisi estructural i de la matèria constitutiva. Els conceptes troncals entorn dels quals gira el cos de treball són l'eix horitzontal, l'eix vertical i el pla. La conjugació fractal d'aquests busca la forma mitjançant la fotografia, so i vídeo. Una mirada que versa entre la realitat tangible i l'abstracció sensorial de l'experiència inscrita en el territori.

 

Mireia Ferron (Malgrat de Mar, 1988) és fotògrafa i llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. 

 

Ferron és la guanyadora del concurs d'intercanvi amb el Centre d'Art Lo Pati (Amposta) on se seleccionava un projecte de recerca i creació artística en relació al paisatge natural de les Terres de l'Ebre, a través d'una estada creativa en modalitat d'artista resident. 

 

Residència Alberto Martínez (setembre 2020)

 

"Vivim a l'era del ‘torrent mediàtic' (Gitlin, 2005), una nova configuració històrica en la qual les tecnologies de la informació han provocat una acceleració sense precedents de la percepció del temps, amb profundes conseqüències sobre els processos de producció i consum, l'organització del treball, o el propi pensament i els estils de vida." 

Barranquero-Carretero, A. Slow media. Comunicación, cambio social y sostenibilidad en la era del torrente mediático. Agost de 2013.

 

La peça que presenta a l'aparador del Bòlit_PouRodó "Temps Moderns" correspon a la participació de l'artista al III Festival Internacional de LandArt Art i Gavarres 2020 i consta d'una sèrie d'escultures exemptes realitzades en calcària i alabastre que representen a escala una sèrie de medicaments utilitzats actualment per a combatre dolències com problemes cardíacs, depressió, ansietat o úlceres. Malalties cada cop més presents en l'anomenat primer món segons la OMS i que l'autor presenta como el preu d'aquesta societat moderna.

 

Com a resposta a aquesta critica, l'artista realitza la seva intervenció durant el festival, esculpint un banc de calcària nummulitica característica de la zona de Girona, on es tallen dos elements, un display digital i la frase "No hi ha temps?" des d'on l'artista convida als passejants a descansar-hi i a reflexionar sobre el ritme de vida i la velocitat de les nostres vides.

 

Alberto Martínez neix a Saragossa el 1978.  La seva passió per la cal·ligrafia l'empeny a estudiar disseny gràfic a l'Escuela de Arte de Huesca, on resideix actualment. El seu interès per extrapolar el llenguatge escrit i el seu interès pels materials naturals com la pedra i la fusta l'impel·leixen  a portar els seus escrits cada cop més lluny del paper i el llapis, cercant una tridimensionalitat amagada.. El seu darrera any d'estudis realitza una beca Erasmus als Westfjords, Islàndia, on fa cursos de cal·ligrafia amb els habitants de la zona i allí entra en contacte amb un mode de vida allunyat del soroll de les grans ciutats. Posteriorment es trasllada a un petit poble d'Osca des d'on porta a terme el seu treball com a dissenyador a més de tenir un taller per a les seves escultures. Ha obtingut una Beca expositiva a l'Espacio Portalet 2018, i  una Residencia Artística al Valle de Hecho "LoMon Contemporaneo" l'any 2019 i ha realitzat exposicions a Saragossa i Hecho.

 

Presentació residencia d'Anna Vilamú i Albert Gironès (2019)

 

ACTE AJORNAT!

Presentació del projecte en residència Un inganno tira l'altro 

Divendres 20 de març de 2020

19h

Bòlit_PouRodó

Entrada lliure

 

Tres tanques publicitàries abandonades, set misteriosos cercles apareguts en el camp d'alfals del Matteo, i diversos artefactes autoconstruits a partir d'ampolles de plàstic en l'hort de la Marissa i el Paolo. Elements des d'on és possible construir -o des d'on s'han construït ja- imaginaris actualment. Una investigació col·lectiva en el petit poble de San Romano. La creació d'un entorn favorable per l'especulació i la imaginació en el context rural contemporani.

 

El projecte Un inganno tira l'altro, pretén fer un símil entre la figura arquetípica del monstre mitològic de muntanya, i els cartells publicitaris que se situen també a les muntanyes i turons vora la carretera, fent un paral·lelisme entre la construcció d'imaginaris que proposen un i altre sistema en el context del món rural.

 

D'aquesta manera, es proposa la construcció d'un artefacte en format de "dispositiu publicitari", que instal·lat en una ubicació per determinar del context rural de San Romano de Mercato Saraceno canviï dràsticament d'aspecte entre el dia (cartell publicitari) i la nit (monstre).

 

Aquest projecte va ser el guanyador de la convocatòria 2019 d'intercanvi amb el projecte RAD'ART de l'Associazione Artéco (Itàlia).

 

Presentació residència de Roc Parés (2019)

 

Presentació del projecte en residència BHDD

Dijous 5 de març de 2020

19h

Bòlit_PouRodó

Entrada lliure

 

Presentació dels resultats de la residència que Roc Parés va portar a terme a La Chambre Blanche del Quebec (Canadà) de setembre a novembre de 2019.

 

BHDD és una experiència d'art immersiva basada en una instal·lació interactiva que permet als participants viure la seva pròpia decapitació. Més enllà de la violència d'aquest enunciat, BHDD és un projecte de recerca experimental que té com a objectiu investigar la desconstrucció de la subjectivitat virtual i la seva funció mediadora de l'experiència humana en entorns audiovisuals interactius.

 

La confluència del punt de vista del personatge, la càmera i el públic que va donar lloc a la crítica del POV en el llenguatge cinematogràfic des d'una perspectiva de gènere (Laura Mulvey, Visual Pleasure i Narrative Cinema, Screen, 1975) torna a prendre una importància enorme en aquesta etapa en què l'art immersiu i interactiu busca la seva pròpia sintaxi, però roman ancorat en les fórmules representatives del cinema i la televisió.

 

Durant la seva residència a La Chambre Blanche, va desenvolupar BHDD en una instal·lació autònoma totalment funcional, que permet interactuar sense assistència. Per a fer-ho possible, va incorporar un programador informàtic que automatizés tot el procés, permetent un flux raonable de públic.

 


 

Roc Parés (nascut a Ciutat de Mèxic, Mèxic el 1968. Viu i treballa a ​​Catalunya) és artista i investigador en comunicació interactiva. L'obra de Parés es caracteritza per l'experimentació poètica i crítica amb les tecnologies digitals i ha estat presentada i exposada en festivals, centres d'art i museus d'Europa, Amèrica i Àsia.

 

El seu compromís amb una cultura interdisciplinària (que defensa pel seu potencial antidogmàtic i pel seu poder civilitzador), l'ha portat a explorar les interseccions entre art, ciència, tecnologia i societat. Parés és doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Belles Arts. És professor i investigador al departament de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i els seus projectes de recerca han estat publicats per la British Computer Society, Academic Press, FECYT, Macba i MIT Press, entre d'altres.

 

Ha llançat plataformes pioneres en art electrònic, com, per exemple, "Galeria Virtual" (1993-2000), dedicada al desenvolupament de la realitat virtual com a mitjà d'art; 'Macba En Línea' (1995-1997), una plataforma pionera per a net.art; i M.A.L. (2011-2013), un laboratori d'art amb telèfons intel·ligents. Del 2010 al 2015 va ser codirector del màster en Arts Digitals, UPF.

 

El 2017 va comissariar juntament amb Mery Cuesta la participació catalana a la 57a Exposició d'Art de la Biennal de Venècia amb el projecte "La Venezia che non si vede. Unveiling the Unsee", d'Antoni Abad. Des del 2018, Roc és membre del Sistema Nacional de Creadors d'Art de Mèxic (SNCA).

 

http://roc-pares.net/

 

Residència Fede Montornés (febrer 2020)

 

Quan Frederic Montornés (Sitges, 1963) obté la seva llicenciatura en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona el 1988, l'únic que té clar és el seu desig de centrar-se activament en l'anàlisi de les pràctiques artístiques que li permeten apropar-se a l'art des de la pròpia experiència.

 

En conseqüència, després d'ampliar la seva formació a Grenoble (França) entre 1989 i 1991 en el que llavors es donava a conèixer com a mediador en art contemporani i que, amb el temps, ara es coneix com comissariat, comença a qüestionar i a qüestionar-se l'art des d'una pràctica que, des de llavors, es mou entre el camp del comissariat d'exposicions, la crítica d'art i qualsevol tipus de plataformes creatives des de les quals algú tingui alguna cosa a dir.

 

https://montornes.net/

 

Residència José Iglesias Gª-Arenal (gener 2020)

 

Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Sevilla, MA en curadoria per la Whitechapel Gallery i London Metropolitan University gràcies a una beca de la Fundació Botín. Actualment cursant el Dutch Art Institute Roaming Academy.

 

Ha treballat com a investigador en el Departament d'Exposicions de la Whitechapel Gallery (Londres 2016-2017) i com a coordinador de seminaris i projectes d'investigació independents.

 

Com a curador ha desenvolupat projectes centrats en residències i processos col·laboratius. Entre 2013 i 2016 dirigeix ​​el programa de residències artístiques RESIDENTS, ubicat a la Sala Guirigai, Badajoz. En 2017 és co-curador de la X edició de ARTifariti, Trobada d'Art i Drets Humans del Sàhara Occidental, campaments de refugiats sahrauís de Tindouf (Alger).

 

Ha estat curador de les exposicions col·lectives Melfas. Línia orgànica (Museu d'Art Contemporani de al Sud, Buenos Aires, Argentina, 2017), La guerra desaparece (CICUS i El Butrón, Sevilla, 2016) i Arquitecturas de soledad (Fundació FIART, Madrid, 2015). Des de 2019 dirigeix ​​la plataforma curatorial MAL (www.nosomosMAL.com), dedicada a treballar amb artistes i altrxs agents culturals en projectes de llarg recorregut.

 

A Sevilla ha coordinat la primera edició de Territori crític, cicle de trobades i tallers per al màster Art: Idea i producció de la Universitat de Sevilla (2018), i el cicle NO NECESITAMOS EDUCACIÓN pel festival CONTENEDORES. Altres comportaments artístics (2018).

 

De forma individual o en col·laboració amb altres artistes ha exposat en institucions com el Complex Cultural de Río Gallegos (Campament, Santa Creu, Argentina, 2019), Museu Nivola (Peekaboo. Looking askance at issues of childhood in connection with nation, Sardenya, Itàlia , 2019), CDAN (Província 53, Osca, 2018), CASA (Μετά το μέλλον: Eccentric movements, Atenes, Grècia, 2017), MUSAC (Província 53, Lleó, 2017), CAAC (¿Qué sienten, qué piensan los artistas andaluces de ahora?, Sevilla, 2016) o Palazzo Lucarini (Facebook 's Pavilion, Umbria, Itàlia, 2014) o MuseoLaboratorio (Il grau zero dello sguardo, Pescara, Itàlia, 2013).

 

https://nosomosmal.com/