Bòlit

Menjar una pizza,

xutar una pilota,

cantar una consigna,

cridar una cançó,

ballar sense parar

Menjar una pizza,
xutar una pilota,
cridar una consigna,
cantar una cançó,
ballar sense parar.

Xutar una pizza,
menjar una pilota,
cantar una consigna,
cridar una cançó,
ballar sense parar.

Menjar una pizza,
xutar una pilota,
cantar una consigna,
cridar una cançó,
ballar sense parar

Tant en l'espai privat con en l'espai públic, de manera individual o col·lectiva, remeten al gaudir, al joc, al plaer i al divertiment. I en el context de la convocatòria del Bòlit Mentor, podríem incloure l'adjectiu adolescent. Aquest caràcter lúdic, però, no implica obviar el component polític de l'acció. Especialment quan es fa des de la consciència lligada a un objectiu reivindicatiu.

Menjar, xutar, cantar, cridar i ballar són accions quotidianes en principi inofensives, fins que un dels elements que acompanya l'acció genera una distorsió semàntica, capgirant allò que considerem normal. Com menjar-se la sola d'una sabata ben salpebrada amb forquilla i ganivet com si fos un bistec, o la bota del peu dret, després d'unes hores de cocció, acompanyada d'un parell de cebes i una fulla de llorer.

Un tobogan, un castell, una construcció resistent però de cantons arrodonits i colors llampants sobre un terra tou que amorteix les caigudes, convida al joc dels infants. Uns bancs pensats per aquelles persones que no volen o poden fer despesa però necessiten o desitgen un seient confortable per descansar, ara desplaçats. Les cadires i taules, també desplaçades, d'un bar on mares i pares poden prendre un cafè, una aigua o una cervesa mentre vigilen els seus fills, projecta els ingredients ideals d'una imatge de felicitat, de convivència envejable publicitada per l'ajuntament. I no és així. Tan bon punt el parc infantil va estar enllestit/ instal·lat, l'Ajuntament el va tancar mitjançant unes cintes que sense impedir del tot el pas, senyalen la prohibició -potser momentània- d'ús. Aquest segon gest (el primer va ser muntar el parc), per context, just davant de la sala d'exposicions del Centre d'Art Contemporani Bòlit, converteix el parc en escultura, sumant una capa de to irònic a la intervenció. I a la pregunta del perquè de tot plegat, la resposta ha estat que no hi venen nens a Pou Rodó, que no hi viuen famílies joves amb criatures petites en els habitatges que donen a la plaça, i que el seu possible ús per part de nens dels carrers propers, poden molestar als actuals inquilins, promotors del desmantellament de la instal·lació.

Una de les imatges més boniques i emotives que recordo de la Biennal de Venècia del 200(6) és la d'una plaça aombrada per plàtans amb una font al mig. Asseguts en la terrassa d'un bar la Regina i jo preníem uns Spritzs, mentre miràvem com uns nens i nenes jugaven a tirar-se un globus ple d'aigua al costat de la font. En un dels estius més calorosos que recordo, aquella plaça era un espai de convivència entre els residents i els turistes que ens havíem allunyat dels Giardini, el Gran Canal i la Piazza Sant Marco. No recordo el nom de la plaça però no oblidarem la sensació de felicitat que aquell espai transmetia.

L'ús de l'espai públic és conflictiu. I des de l'educació i l'art podem fer política preguntant-nos com ha de ser aquest ús. Ajudant a construir des de la intel·ligència però també la generositat, un espai públic per a tots.

Rafael G. Bianchi, comissari

Ariadna Serrano i Maria Bosch

Institut Josep Brugulat, Banyoles

Projecte Seran sempre nostres

L'espai públic és l'espai de propietat pública i d'ús públic on l'individu té dret a circular-hi en pau i harmonia. Aquest espai públic abasta les vies de circulació així com àmplies zones d'edificis públics. Però també podem definir l'espai públic com el lloc on es materialitzen diverses categories abstractes com democràcia, ciutadania, convivència, civisme, consens i altres supersticions polítiques contemporànies.

Com a arquitectes i a fi de despertar i estimular el pensament dels adolescents, per a ser observadors, analitzar i qüestionar la realitat arquitectònica que ens envolta, debatrem sobre què entenem per espai públic, com era i com és, com i quan hi interactuen els diferents sectors de la població, quin ús s'hi atorga i quin ús realment té, quines són les normes ocultes o codis d'ús, quins són els elements que el conformen...

Treballarem amb els alumnes, organitzats per grups, en un espai públic concret del seu municipi, analitzant-lo i modificant-lo per millorar-lo i fer-se'l seu. Treballant a peu de carrer, sobre paper i amb maquetes en tres dimensions, a través d'activitats dinàmiques i artístiques per crear el seu propi espai públic.

Marta Rosell i Roc Domingo

Institut Santiago Sobrequés, Girona

Projecte Cridar la ciutat

Exercir el dret a la ciutat comença per habitar-la i qüestionar-la, sobretot mitjançant l'oposat als usos que se l'hi han programat i considerant-la a través de la creativitat. Romandre quiet als llocs de pas o accelerar-se en les zones de repòs; modificar els usos de la infraestructura existent o inclús construir-ne de nova, amb o sense permís, per a programar-hi un ús completament obert, espontani i ambigu. El projecte Cridar la ciutat centra l'atenció en l'experiència de ciutat i reflexiona com es construeix en ella la idea d'espai públic i qui en fa ús.

Analitzarem dins de l'institut aquells espais que d'alguna manera tradueixen als carrers i que determinen un tipus de comportaments i relacions. A través de l'art contemporani plantejarem conjuntament petites transformacions que generin disrupció i activin l'esperit crític. Totes aquestes experiències conformaran un arxiu digital que ens servirà com a diari de camp, un recull de diferents aproximacions etnogràfiques del que implica viure a la ciutat.

Anna Vilamú i Albert Gironès

Institut Carles Rahola, Girona

Projecte Utilitzar una cadira de paraigua

Signifiquem l'espai a través d'objectes: cada cosa pel que ha estat dissenyada, cada cosa al seu lloc. Això fa que amb cada espai ens hi relacionem d'una manera determinada, i que cada espai pressuposi una conducta. Un acord semàntic per poder conviure i entendre'ns és necessari, una mica d'ordre. Però si un dia a la meva mare l'enxampés una tempesta enmig d'una esplanada on només hi hagués una cadira, segurament no se li acudiria utilitzar-la de paraigua i es mullaria.

El problema de les convencions i d'allò establert és que a poc a poc es va adormint l'enginy, i que a poc a poc quelcom necessari com l'ordre passa a ser una forma de control; perdent la sensació de tenir la capacitat de decidir què necessitem o que volem. Com en el cas paradigmàtic de l'urbanisme: una forma d'estructurar a través de grans peces inamovibles i pesants, sòlides. Des del traçat dels carrers i places fins als bancs individuals.

És per això que del que parlem és de desenvolupar una mirada i una actitud que aportin autonomia. De despertar una manera de relacionar-nos amb l'entorn crítica, però juganera, poètica i flexible. De tornar a pensar què és el que realment ens agradaria fer o com ens agradaria que fossin els espais que habitem. Com qui trenca alguns totxos d'un mur i el converteix en escala. O qui es reuneix cada tarda al costat de l'Apple Store amb els amics i amigues per tenir wifi gratuït. Es tracta d'adonar-nos que tot allò que veiem i creiem d'una manera, podria ser d'una altra i que no fan falta grans coses perquè això passi. Pensar i decidir. I actuar a partir d'accions mínimes on només fa falta el cos; com aturar-se davant d'una fila de camions, o utilitzant algun objecte; un arc d'acer patinable enmig d'una plaça; podem aconseguir aturar el món, o si més no canviar-li la trajectòria una estona.