Technologies To The People (TTTP) va néixer el 1996 en el marc del projecte expositiu Discord. Sabotage of Realities, que va tenir lloc al Kunstverein i la Kunsthaus d'Hamburg. En un principi es presentava com una empresa virtual dedicada a acostar els avenços de la tecnologia als més desfavorits, una mena de corporació imprecisa que reproduïa el llenguatge dissuasiu, els tics d'identitat i els arquetips visuals associats a les companyies comercials de l'àmbit digital. Per definir el context en el qual es va gestar TTTP és important fer referència a una certa explosió que en aquells moments s'estava produint, encara d'una manera incipient, dins l'univers de les tecnologies de la informació, en el qual sorgien miratges financers -empreses amb cotització borsària, iniciatives rocambolesques o plataformes sense cap mena de definició- que, després d'adquirir un protagonisme mediàtic incomprensible, desapareixien com si no haguessin existit mai. Alhora, i també en aquell període inicial de la xarxa, es van començar a generar imaginaris que idealitzaven d'una manera acrítica una suposada independència i democratització del coneixement que Internet havia de comportar però que, finalment, no va acabar d'arribar mai. TTTP, així doncs, apareix com una paròdia en el doble sentit que esmentàvem abans, és a dir, com el revers desconcertant de les hipotètiques maldats de les corporacions tecnològiques i, també, com un contrapunt irònic als discursos dels apòstols de la llibertat digital.

No obstant això, i vist en retrospectiva, es podria dir que al llarg de la seva trajectòria TTTP ha desenvolupat quatre eixos d'actuació més o menys diferenciats. Un primer eix, articulat entorn del llançament de diversos productes amb què la corporació s'immisceix en el mercat, ironitza sobre la capacitat productiva de la mateixa empresa i dissenya estratègies per vincular-se i mostrar empatia amb els usuaris hipotètics; entre els projectes més destacats d'aquest apartat podríem esmentar la Street Access Machine (1996), una màquina gràcies a la qual les persones que pidolaven al carrer podien accedir a diners digitals; The Body Research Machine (1998), un passadís interactiu que escanejava les cadenes d'ADN del cos i les processava per a experiments científics; i l'x-devian by knoppix, un sistema operatiu de codi obert integrat dins el projecte Individual Citizen Republic Project: El Sistema (2003). Una segona via de treball seria la reflexió crítica que TTTP ha plantejat sobre el món de l'art a través de la Technologies To The People Foundation, amb unes col·leccions d'obres distribuïdes gratuïtament -Photo Collection (1997), Video Collection (1998) i Net Art Classics Collection (1999)- que qüestionaven ja en aquell moment la idea de la propietat material i intel·lectual. La tercera àrea conceptual correspon a la creació de les anomenades pàgines e- (e-arco.org, e-manifesta.org, e-seoul.org, e-valencia.org, e-barcelona.org, e-sevilla.org, e-norte.org i e-madrid.org, entre altres), que s'han convertit en veritables plataformes de reflexió ciutadana, vinculades a un àmbit cultural específic i a unes problemàtiques molt concretes. I en últim lloc cal destacar també, entre les activitats de TTTP, la construcció de l'ampli Postcapital Archive.

El Postcapital Archive (1989-2001) -www.postcapital.org- es va presentar per primera vegada el 2006 al centre d'exposicions de la Virreina de Barcelona, integrat dins el projecte Postcapital. Política, ciutat, diners, juntament amb els treballs de l'artista Carlos Garaicoa i de l'assagista Iván de la Nuez. D'aleshores ençà, aquesta proposta multimèdia en procés -que no només permet la consulta per part dels usuaris, sinó també la còpia i fins i tot la modificació- s'ha anat ampliant en successives exposicions, tallers, workshops i intervencions en l'espai públic que han tingut lloc a Oslo, Santiago, Bremen, Mont-real, Istanbul, Dortmund i, més recentment, i amb caràcter antològic, al Württembergischer Kunstverein de Stuttgart.

En la seva configuració actual, l'arxiu comprèn més de 250.000 documents compilats des d'Internet per Daniel G. Andújar durant gairebé una dècada de treball creatiu. Aquests materials dibuixen una vasta radiografia de les transformacions geopolítiques i de la situació de les ideologies comunistes i capitalistes en el període comprès entre la caiguda del Mur de Berlín i l'atemptat de les Torres Bessones de Nova York.

Al llarg de tot aquest temps, el Postcapital Archive (1989-2001) ha anat desenvolupant projectes d'escales i formats diferents, alguns dels quals configuren la seva presentació en el marc de La comunitat inconfessable. Així, la proposta elaborada per al context de Bòlit Centre d'Art Contemporani de Girona s'articula al voltant de dues grans àrees temàtiques confrontades entre elles: una que gira entorn dels imaginaris mediàtics i dels estereotips ideològics generats durant l'arc cronològic que va des de 1989 fins a 2001; una altra que reflexiona sobre la naturalesa pròpia de l'arxiu i els seus mecanismes d'ordenació, de compilació i de representació. Dins del primer d'aquests apartats, es troba l'anomenat Timeline, una sèrie extensa d'imatges provinents del camp dels mitjans de comunicació i de la publicitat que configuren una cronologia subjectiva, elaborada a partir de contrastos i antagonismes, en què es narren i s'il·lustren els esdeveniments polítics més variats del període postcapitalista. Aquesta mena de diari visual té com a principi i com a final la campanya publicitària engegada per una revista sud-africana amb l'eslògan "El món pot canviar en un dia", que contraposava dues fotografies, una del Mur de Berlín el 8 de novembre del 1989 i una altra del World Trade Center el 10 de setembre del 2001.

En l'àmbit dedicat a la reflexió sobre les formes d'ordenació del coneixement que proposa l'arxiu, cal destacar una intervenció que ha esdevingut, ja, una mena de divisa de Postcapital Archive, que consisteix en dos grans plafons que reprodueixen, respectivament, els logos de les principals corporacions globals i els noms de les organitzacions d'esquerres de tot el món, de manera que s'hi confronten capitalisme i comunisme, mercat i ideologia. En aquest mateix espai semàntic se situa així mateix la Torre del Coneixement, una estructura de fusta l'accés a la qual ha estat inhabilitat, que rememora les jerarquies del saber i on s'ubica el servidor que aglutina tots els materials compilats, oferint als usuaris no només la possibilitat de copiar-los, sinó també d'intervenir en els seus esquemes d'organització. Per acabar, hi trobem dues propostes complementàries: una extensa col·lecció de mapes, diagrames i cartografies que interpreten els canvis socials, polítics i econòmics recents, que es relacionen amb imatges de les noves megaciutats i de les aglomeracions urbanes, i l'anomenada Postcapital Library, una cosmogonia que inclou textos, vídeos i altres documents de més de dos-cents autors que configuren una mena de cànon postcapitalista.

www.danielandujar.org

Entrevista a Daniel G. Andújar

Creada per Joan Vila-Puig i Elvira Pujol Masip el 2002, Sitesize és una plataforma que proposa i desenvolupa projectes col·laboratius de naturalesa diversa, els quals tenen com a enllaç comú el fet d'aprofundir en aquelles tensions econòmiques, geogràfiques i identitàries que afecten els nous espais urbans contemporanis. A aquest efecte, Sitesize ha centrat la seva tasca en la regió metropolitana de Barcelona, un camp d'estudi especialment dens, en què proliferen les problemàtiques derivades de la indefinició productiva, de la reconstrucció cartogràfica permanent i de certes suplantacions que traumatitzen la mateixa memòria social del territori. Les accions promogudes per Sitesize, en aquest sentit, se serveixen d'una metodologia d'interlocució immediata basada en la visualitat, la representació territorial i el desenvolupament d'elements de cohesió comunitària. Així, per mitjà d'un plantejament basat en la proposta, es reforcen les pràctiques de producció cultural autònoma desplegades en un espai social concret, amb la qual cosa es contribueix a conformar, identificar i transformar tant les dinàmiques d'acció com els llocs on aquestes es produeixen.

A causa de la varietat de registres i escales de les seves propostes, la tasca de Sitesize s'articula a partir de diferents línies d'actuació que, d'alguna manera, exploren paradoxes urbanes de naturalesa distinta i que, per tant, exigeixen unes estratègies d'interpel·lació igualment variades. En primer lloc trobem tot un seguit de propostes que indaguen de manera crítica els mecanismes de construcció d'alguns estereotips identitaris, els quals emmascaren a vegades imaginaris col·lectius que romanen ocults o representacions alternatives que queden relegades a la invisibilitat. Aquí convé destacar quatre projectes que, cadascun a la seva manera, plantegen una reconsideració de les formes a partir de les quals es configuren les narracions ciutadanes. Poble9, transformació local (2003) va ser un treball de seguiment i de documentació audiovisual de les transformacions del barri barceloní del Poblenou que compilava els testimonis de totes les persones, els col·lectius i els actors socials implicats en els diferents processos de canvi experimentats per aquesta zona urbana. En aquesta mateixa direcció es podria situar també el projecte expositiu VALLS-T (2003), que reflexionava sobre la identitat territorial de la vila de Valls (Alt Camp) des d'un punt de vista turístic a partir de les seves peculiaritats morfològiques, valors culturals i ressorts econòmics. Riu Ripoll (2002-03) es va articular com una proposta doble (un lloc web -www.riuripoll.net- i un taller -TAO RIU RIPOLL - Sabadell, Oficina temporalment autònoma-) que, com els treballs anteriors, plantejava un exercici de representació, una "auditoria referencial" -segons Sitesize- de l'espai del riu Ripoll al seu pas per Sabadell. Finalment, i sense abandonar aquesta mateixa línia d'anàlisi, trobem Passatge Xile_Carrer Barcelona. Imaginaris encreuats (2007-08), un projecte que tractava dels processos de recuperació de la memòria social per part dels relats oficials -tant a Barcelona com a Santiago (Xile)-, els quals no només es caracteritzen pel fet que obvien l'aportació dels individus, sinó que, a més, fan servir estratègies d'imposició sospitosament similars.

Una altra direcció diferent dins la trajectòria de Sitesize la constitueixen aquelles propostes que es plantegen a tall d'accions col·laboratives i que fonamenten el seu desenvolupament en processos intensos de diàleg, d'aprenentatge comú i d'interpretació col·lectiva. Un dels treballs més significatius en aquest sentit és potser S.I.T. Manresa (2005), un servei d'interpretació, recerca i difusió territorial sobre el creixement i l'expansió urbana de la vila de Manresa que tenia per objecte elaborar un vast àmbit de documentació/divulgació tant de la narració territorial de la ciutat com del paper que aquesta exerceix respecte als municipis de l'entorn. En aquesta mateixa línia podríem situar igualment REGIÓ_metropolitana_CULTURAL_comunitària (2006), un projecte que investigava les formes de definició de l'espai social metropolità a partir de les propostes llançades per diferents comunitats locals, les quals s'oferien com una alternativa a la desterritorialització dels imaginaris regionals i, alhora, com a paradigma d'uns valors culturals de cohesió. Finalment, cal destacar el taller titulat Ciutat cooperativa (2004), que pretenia revitalitzar l'experiència col·lectiva de la ciutat mitjançant una reconsideració de la potència simbòlica que caracteritza certs espais urbans i el reconeixement tant dels protagonistes locals i quotidians com dels ciutadans cèlebres que ja no són entre nosaltres.

La participació de Sitesize dins del projecte La comunitat inconfessable pretén revisitar tots els projectes esmentats, ampliant-los amb propostes específicament pensades per a aquest context i reordenant-los al voltant de dos nuclis temàtics diferents: Narracions metropolitanes i Aula permanent.

Les narracions metropolitanes són un apropament a les formes de creació i participació cultural que contribueixen a definir l'espai metropolità. En aquesta àrea conceptual es reuneixen tot un seguit de treballs que giren al voltant de les nocions de "territori" i de "comunitat", i que tenen com a objectiu proposar noves geografies basades en formes col·lectives de pensament i d'acció. Amb aquesta finalitat, es presenten tres propostes diferents: La porta de l'infern, una investigació amb la qual s'explora la contraposició que es produeix en determinats espais urbans entre dinàmiques d'ús i dinàmiques de vida, tot centrant l'anàlisi en la zona de Barberà del Vallès i, per tant, en la perifèria industrial de Barcelona; S.I.T. Manresa, que recull les accions de difusió/construcció de l'arxiu del projecte en l'espai públic de la ciutat, el qual es recupera així com a lloc de debat entorn de les transformacions urbanes de Manresa, amb un èmfasi especial en la capacitat de les comunitats locals per produir continguts culturals; Un conservador de les coses que es llencen, relat plantejat al voltant de la biografia de l'artista autodidacte Manuel Sánchez, que no només personifica l'imaginari del riu Ripoll al seu pas per Sabadell, sinó que també constitueix una mena de model exemplar de l'experiència encarnada de la territorialitat; i, finalment, situat a l'absis de la Capella de Sant Nicolau, un web (www.construccioautonoma.net) que vol convertir-se en una recopilació de narracions metropolitanes autònomes.

En un altre espai semàntic diferent, encara que complementari, trobem Aula permanent, un àmbit de treball inspirat en les pedagogies llibertàries del principi del segle xx, el qual es defineix com una comunitat d'aprenentatge organitzada al voltant de la relectura i de la recomposició de les pràctiques de les escoles racionalistes, dels sindicats i dels ateneus llibertaris a Catalunya. El sentit col·lectiu dels valors pedagògics permet enllaçar aquí la construcció comunitària i el territori des d'una base pedagògica. La pedagogia es converteix, així, en acció i en pràctica política, ja que qualsevol activitat adquireix, en si mateixa, un component d'aprenentatge ineludible. Els quatre projectes que formen Aula permanent són una acció de resignificació i d'escriptura dins de la Campanya contra el Quart Cinturó, ubicada a l'absis de Sant Nicolau, que replanteja l'acció col·lectiva com un posicionament crític i, alhora, com una via d'implicació personal en la definició del territori; la publicació d'un Quadern pedagògic que pretén reescriure la construcció social autònoma a partir dels processos de l'avantguarda pedagògica a Catalunya i connectar-los amb pràctiques actuals d'acció pedagògica en diferents àmbits urbans com Nova York, Sao Paulo, Granada i Barcelona; l'edició d'un conjunt de pòsters que recuperen imatges de les barricades aixecades a Barcelona durant la Setmana Tràgica (26 de juliol - 2 d'agost del 1909) i que, al mateix temps, recorden el paper de la dona en la construcció d'aquests dispositius físics de resistència; i, per acabar, el treball audiovisual La ciutat suplantada, una invitació als interlocutors que van participar en les jornades REpensar Barcelona perquè rebategin, reinterpretin i repensin conceptes com ara els de poder, espai públic, assemblea o ecologia urbana, que semblen haver estat buidats de contingut.

www.sitesize.net

Creat a finals dels anys noranta, Archivo F.X. és un fons documental en construcció que, segons el seu impulsor, Pedro G. Romero, «pretén assentar unes bases amb les quals, parafrasejant Jürgen Habermas, es pugui urbanitzar la província del nihilisme». Precisament per això, per dur a terme aquest procés de requalificació, l'arxiu ofereix un mapa de taxonomies delirants que permeten llegir en una clau diferent, mitjançant la metàfora, l'erudició i el joc, el relat que narra allò que podríem anomenar fi de l'art en la seva accepció doble i literal, és a dir, entenent el concepte de fi com a finalitat i com a acabament, com a objectiu i també com a destrucció.

El corpus principal del projecte l'integra un conjunt ingent d'imatges i altres documents audiovisuals que reprodueixen les accions més variades d'iconoclàstia política anticlerical a Espanya. Aquests materials -en els quals es poden observar escultures espedaçades, teles apunyalades, estances cremades, temples desmuntats pedra a pedra, etc.- es classifiquen per mitjà de noms d'estils, moviments, revistes, artistes i obres entorn del que es coneix com l'avantguarda moderna, des de la Comuna del 1871 fins ara mateix, de Malevitx a Rothko i del dadà als situacionistes. A més a més, cada entrada de l'arxiu incorpora un seguit de textos que no només ajuden a datar l'esdeveniment històric pròpiament dit -l'acció iconoclasta-, sinó que, alhora, contribueixen a traçar associacions inesperades entre la imatge i el tesaurus respectiu. En aquests escrits, així doncs, se succeeixen els aclariments documentals sobre el succés i sobre qui va el recollir, s'expliquen els detalls polítics, propagandístics i històrics de les instantànies i s'adjunten reflexions sobre els projectes radicals que formen l'índex de l'arxiu, sobretot d'aquells que s'emparenten eficaçment amb el document indicat.

A propòsit del mètode rousselià, Foucault va escriure el següent: «En el seu funcionament bàsic, les màquines de Raymond Roussel fan passar tota paraula pel moment absolut de l'abolició, a fi de tornar a trobar el llenguatge desdoblat de si mateix -i, tanmateix, semblant a si mateix- en una imitació tan perfecta que només entre ella i el seu model es va poder esmunyir la fulla negra i prima de la mort.» En aquest sentit, es podria dir que Archivo F.X. opera de la mateixa manera que aquests mecanismes lúdics, reapropiant-se, mitjançant l'activitat artística -des de la poesia més elevada fins a la cultura de l'entreteniment-, d'una transcendència associada al ritual religiós.

Finalment, no podem deixar de reproduir aquí les paraules amb les quals el mateix Pedro G. Romero distingeix la significació adquirida per un llenguatge com ara l'iconoclasta: «Cal fer notar igualment com, fins al 1945, les arts se serveixen de procediments iconoclastes per desvincular-se de funcionalismes socials i lligams institucionals no només amb la finalitat d'assolir una autonomia plena, sinó també per expandir-se cap a tots els camps del saber i la pràctica social, amb una incidència especial en els àmbits de l'esfera comunitària. En un paisatge com és ara l'actual, en què la imatge s'erigeix en el principal capital simbòlic de l'imaginari social, era de preveure que la iconoclàstia -des dels Budes de Bāmyān fins a les Torres Bessones de Nova York, des de la crema de banderes nacionals fins a la incineració d'efígies de líders polítics, i des de les punk de la rebel·lia juvenil fins als nous ídols caiguts de les multituds- es constituiria, amb tota la seva violència, en el gest polític per antonomàsia.»

Els treballs presentats per Archivo F.X. en el marc del projecte La comunitat inconfessable s'articulen al voltant d'una línia d'exploració que s'ha obert recentment amb el títol Una economia zero. Aquesta indagació, a mig camí entre la teologia i els rituals d'allò que avui anomenem economia política, així com els seus transvasaments amb la iconoclàstia i la secularització, aprofundeix en el camp obert entre tres conceptes diferents: diners, comunitat i saber.

D'aquesta manera, i enllaçant amb la reflexió iniciada a l'abadia de Santo Domingo de Silos i al pavelló de Catalunya de la 53a Biennal d'Art de Venècia entorn de les formes d'ingerència sobre dispositius museogràfics preexistents, Archivo F.X. ha desenvolupat per a Bòlit Centre d'Art Contemporani de Girona una presentació distribuïda en tres espais diferents: la cripta de la Capella de Sant Nicolau, en la qual s'ha ubicat el que podríem concebre com el nucli documental de la proposta, és a dir, l'arxiu pròpiament dit d'Archivo F.X.; el Museu d'Història de la Ciutat, la col·lecció del qual ha estat «interpel·lada» per diversos treballs que s'hi mimetitzen; i, finalment, el Museu dels Jueus, que acull diverses intervencions situades de manera intencionada en algunes seccions de l'exposició permanent. Aquestes dues últimes seus, per consegüent, acullen sengles aplicacions d'Archivo F.X.

Així, a la Capella de Sant Nicolau es planteja una mena de compilació de treballs materialitzats al llarg dels últims anys entre els quals cal destacar la col·lecció de postals de la Setmana Tràgica, produïda per a la mostra homònima organitzada pel Centre d'Art Santa Mònica de Barcelona (2002); l'edició de deu Fulls de Lliure Circulació creats en el marc del projecte Lo nuevo y lo viejo, ¿qué hay de nuevo, viejo? (2004), que va tenir lloc a l'Espai Zero1 del Museu Comarcal de la Garrotxa, a Olot; el llibre objecte Archivo F.X.: La ciudad vacía. Política, una publicació que recopila els materials elaborats amb motiu de l'exposició del mateix nom, celebrada a la Fundació Tàpies l'any 2006; el butlletí número 1, titulat Archivo F.X.: Documentos y materiales, que va estar present en la Biennal d'Art Contemporani de Tessalònica (2007), juntament amb el butlletí número 2, dedicat amb caràcter monogràfic als vincles entre economia, treball i iconoclàstia, així com al deute del mateix arxiu amb el pensament italià; el catàleg del projecte Silo (2009), produït pel Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía a l'abadia de Santo Domingo de Silos, a Burgos; el llibre Las correspondencias, una publicació recent de l'editorial Periférica en la qual es recull en forma de «novel·la epistolar» una de les intervencions dutes a terme per al pavelló de Catalunya en la Biennal d'Art de Venècia del 2009, i, finalment, l'última actualització del web d'Archivo F.X. (www.fxysudoble.org), que indaga els orígens de la idea comunitària de Georges Bataille, André Masson i la conjura de Tossa de Mar al voltant de la fundació de la revista Acéphale, punt de partida de la nova genealogia del comunisme plantejada per Maurice Blanchot a La comunitat inconfessable. L'escena es completa amb un plafó gràfic en el qual s'assenyalen i identifiquen els treballs o les aplicacions creats dins les col·leccions del Museu d'Història de la Ciutat de Girona i del veí Museu d'Història dels Jueus.

Aquestes aplicacions, concebudes a tall de falques, acudits o paradoxes, operen no només dins els dispositius museogràfics i formals de les entitats esmentades, sinó també dins els seus discursos respectius i en la seva manera de relatar els episodis històrics dels quals s'ocupen. Així, en el primer d'aquests museus, dins l'apartat dedicat a la Girona romànica es presenten dos treballs sonors: un que porta per títol Las finanzas, desencadenat a partir del relat oral de Pericón de Cádiz, que basteix una al·legoria ben viva, i un altre, titulat Las falsificaciones, en el qual s'enregistra la història de José Romero Espada, El Pelao, un anarquista que explica una peculiar història ideològica dels diners. Totes dues peces -acompanyades, a manera d'attrezzo irònic, per confetis daurats que recorden monedes i per fotocòpies de diaris antics de Girona tallades en forma de bitllets- permeten reflexionar, histriònicament, sobre allò que Pedro G. Romero anomena «valor espectral dels diners». D'altra banda, en la secció dedicada a la Transició democràtica espanyola es mostra Entrada: Postmodernismo, una col·lecció de pòsters que ofereix la reconstrucció d'un dels cartells de propaganda que els alumnes de Belles Arts de Madrid feien a mà el 1936 per reclamar la protecció del patrimoni artístic. Els espectadors es podran endur aquests pòsters gratuïtament quan visitin la instal·lació. En la secció sobre la Guerra Civil i la repressió franquista, finalment, es presenta Tesauro: Pessetes, un conjunt de reproduccions de bitllets emesos per institucions i entitats populars catalanes entre els anys 1936 i 1939. Aquests diners expressaven una dessacralització total del territori, ja que rebatejaven les localitats on havien estat encunyats i escrivien així una cartografia de topònims desproveïts dels auspicis religiosos.

Al Museu d'Història dels Jueus, dins l'apartat anomenat «Cementiris» es planteja una proposta sonora anomenada Las lamentaciones que investiga les equivalències del llenguatge i l'economia a partir de l'associació entre expressió oral i unitat monetària mínima, és a dir, l'antiga validació del comptar, que se'ns presenta alhora com a narració i com a quantificació pecuniària. Per a aquest treball s'han fet servir fragments d'El mercader de Venècia de William Shakespeare, un clàssic en el qual apareixen, potser per primera vegada, els equivalents financers de la banca i la novel·la no només com a gèneres imperants dins el nou ordre modern, sinó també com a exponents d'una actualitat biopolítica paradoxal: cossos violentament afectats per la circulació global del capital. En una altra direcció, mimetitzat dins l'àmbit de la mostra permanent que porta per títol La societat conversa i la Inquisició, apareix el treball postal Las correspondencias, que, continuant amb la reflexió sobre la comunicació i l'intercanvi comercial dut a terme per a la proposta d'Archivo F.X. en la Biennal de Venècia i partint, també, dels llibres Cartes luteranes, de Pier Paolo Pasolini, Caro Michele, de Natalia Ginzburg, i Cartes des de la presó, d'Antonio Gramsci, relaciona tota una comunitat de ciutadans venecians per mitjà de les cartes («bitllets») que s'envien anònimament els uns als altres i en les quals s'anuncien notificacions imprevistes, deutes, reflexions, quantificacions, retrets i, com en qualsevol correspondència, penes d'amor. Al costat del pati interior del Museu dels Jueus es presenten dos projectes diferents: d'una banda, Entrada: Anti-globalización, una reedició de quatre mil exemplars de la moneda de la Cooperativa Mútua Catòlica de Manlleu, que va ser requisada pel Comitè Municipal i després, el 1937, retornada al trànsit, després de ratllar mecànicament del revers, peça a peça, la paraula catòlica; i d'altra banda, Entrada: El capital, una proposta seminal per a l'exposició Archivo F.X.: La ciudad vacía: comunidad (2006), que va tenir lloc a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona. En la zona que el Museu destina a exposicions temporals, finalment, es presenta Entrada: La coquille et le clergyman, un desenvolupament en projecció i textos d'una de les fitxes de l'arxiu.

www.fxysudoble.org