Lloc, memòria i salicòrnies

Ivó Vinuesa, Isadora Willson, Jordi Morell, Esteve Subirah  i Joan Vinyes

Comissariada per Martí Peran

Del 14 de desembre de 2018 al 13 de gener de 2019

Inauguració divendres 14 de desembre a les 19h

Bòlit_LaRambla, Sala Fidel Aguilar

 
 

Lloc, memòria i salicòrnies

Martí Peran

 

En partir de la idea del jardí com un espai limitat en l'interior del qual se celebra una mena de síntesi entre allò artístic i allò natural que, per la vàlua que representa aquesta reunió, es preserva i es protegeix, Gilles Clémet es va preguntar si una bona forma de garantir la preservació ecològica del planeta no podria ésser convertir-lo sencer en un indret travessat per un principi estètic -el jardí planetari[1]- que ens obligués a conservar-lo. En d'altres paraules, Clément plantejava una mena de crida per tal que l'art envaís el planeta de forma que, atrapats en el respecte davant l'objecte estètic, això garantís l'efecte d'una consciència ecològica radical. En la tessitura d'aquesta hipòtesi, el mateix autor es va respondre: l'ocurrència, en realitat, és una trampa. El suposat jardí planetari imposaria un tarannà conservacionista sostingut en la inutilitat i gratuïtat d'allò estètic, ben lluny del perfil polític que exigeix el veritable projecte ecològic. L'única opció, afegia, la trobaríem en la possibilitat que l'art, en protegir-se a si mateix, també protegís la vida. Les intervencions artístiques que conformen Lloc, memòria i salicòrnies, amb independència de la seva singularitat, no poden garantir aquest compromís. L'art sempre s'ha situat en l'interior de l'obaga que creix entre la voluntat de fer-se present i la il·lusió de desaparèixer per tal de permetre que es desplegui allò que l'art mateix enuncia. Aquesta és una paradoxa que li és estructural. Si la fem aterrar en el context que ara ens ocupa, és ben fàcil de traduir: tot i que els projectes artístics ideats a la Pletera estan compromesos amb el propòsit de la regeneració natural de l'indret, en lloc de participar-hi d'una forma silent i imperceptible, la qual cosa hauria d'afavorir el restabliment de l'ordre natural sense interrupcions artificioses, només ho poden acomplir amb el grau d'estridència que comporta, almenys, la seva mateixa impostació al lloc. La conjuntura dibuixa, doncs, el mateix cercle viciós que patia el jardí planetari: amb l'art es podrien salvar les formes de vida de qualsevol ecosistema sempre que l'art s'esvaís en l'interior de l'efervescència d'aquelles mateixes formes de vida. La qüestió que s'imposa aleshores i atesa la incomoditat que representa suportar aquella paradoxa, és ben planera: si l'objectiu és restaurar un indret natural que obliga de desbrossar-lo de les petges humanes, aleshores, per què afegir coses en l'interior d'aquest propòsit? No calia operar des d'una lògica de resta radical i no pas d'afegitons? Si la tasca científica s'esforça per desurbanitzar i renaturalitzar el territori, per què els artistes hi desembarquen amb els seus artefactes? El model econòmic del creixement és evident que comporta una cultura de l'excés; però pot ser que també comporti un excés de cultura, un superàvit de producció, aleshores, precisament en un context de regeneració natural, per què introduir-hi obres noves? Per encarar aquests interrogants  proposem explorar tres arguments complementaris.

 

Es poden empeltar projectes artístics en l'interior d'un procés de regeneració ecològica per tal de subratllar i certificar que tot desfer és un fer. Qualsevol ecosistema és viu en la mesura que evoluciona afegint sempre nova informació; en conseqüència, un projecte de regeneració ecològica, malgrat estar animat per una voluntat de restauració, mai no es pot proposar de recular, actuant amb la ingenuïtat de pensar que la simple desurbanització del territori comporta una garantia de restitució de les condicions naturals anteriors. L'acció de desfer les malifetes provocades per l'acció de l'home sobre un entorn natural, només es pot satisfer mitjançant una actuació nova, una peculiar manera de fer quelcom (el desfer), altre cop, sobre el mateix territori. Tot i que  l'actuació que es promogui consisteixi a generar les condicions ideals per tal que, a partir d'ara, la dinàmica natural governi el territori; la viabilitat d'aquest objectiu obliga a intervenir sobre el lloc de forma decidida. Caldrà estar molt amatent per tal d'afavorir que arrelin les colònies de salicòrnies plantades de vell nou a la Pletera. Desfer sempre és una manera de fer, malgrat que s'actuï amb extrema subtilesa.

 

En aquest escenari esdevé imprescindible accentuar l'evidència d'aquesta direcció única que determina la vitalitat de qualsevol ecosistema. Fins i tot un projecte de regeneració ecològica ha de ser interpretat com la imposició d'una nova capa d'informació sobre el territori afectat. No ser prou conscients d'aquesta lògica que impossibilita tornar enrere podria ser nefast. Si fos possible recular i restituir condicions originals prèvies, és molt probable que es multipliquessin els desastres ecològics atès que quedaria en suspens la seva irreversibilitat. És en aquest sentit que, al costat de l'actuació de caire científic que aspira a passar el màxim de desapercebuda per tal d'afavorir l'establiment d'unes condicions d'autosuficiència de l'ecosistema regenerat, també calen, sobre el mateix territori, unes fites ben visibles i cridaneres, unes marques que operin sobre el lloc com una mena de nafres que tindrien per funció subratllar i recordar que el lloc en qüestió, en la mesura que sempre està sotmès a successives intervencions, roman dins una perpètua vulnerabilitat. Aquesta és la funció menys secreta de les restes de la urbanització que es fan visibles als treballs Forma 26 Pletera d'Esteve Subirah i S/T de Joan Vinyes.

 

Es poden afegir obres noves en el marc d'un procés de regeneració ecològica per tal d'accelerar la cadena metonímica del valor. La regeneració natural d'un indret malmès per l'acció de l'home denota, sobretot, un canvi en els paràmetres de valor que s'havien projectat sobre l'indret en qüestió. Una regeneració no consisteix tant en el simple gest de cancel·lar els criteris a partir dels quals el territori s'havia espatllat, per tal d'alliberar-lo de qualsevol funcionalitat i restaurar una situació natural asèptica, sinó que la regeneració esdevé la manifestació d'una mutació en la cadena de valor que, ara, n'imposa uns de nous. Quan els aiguamolls de la Pletera  són interpretats dessota el pes hegemònic del valor de canvi, tot aquest territori va esdevenir un capital especulatiu de sòl urbanitzable tan valuós que justificava la destrossa ecològica. La reacció que ha permès reconsiderar la completa urbanització de la Pletera i iniciar la restauració de la maresma no s'ha d'interpretar només com l'esborrat de les petges d'una interpretació econòmica del territori, sinó sobretot com el triomf d'una altra projecció de valor que prioritza de la Pletera la seva condició ecològica, social i cultural. Davant de qualsevol medi -natural o urbà- sempre s'imposa una determinada percepció que, al seu torn, determina quina mena d'acció és més convenient de forjar i executar: urbanitzar quan la percepció privilegia un valor econòmic i desurbanitzar quan la percepció afavoreix un valor ecològic i social. Al seu torn, un cop el medi en qüestió ha estat intervingut d'una forma o altra, això desferma una nova percepció que, de ben segur, tornarà a projectar noves actuacions sobre el mateix territori. Una regeneració ecològica, per tant, s'ha d'interpretar com un episodi en el marc d'un guerra sobre la noció de valor que cal secundar en cada moment i de forma antagònica enfront d'altres possibles criteris de gestió del mateix territori. Ser conscients d'aquesta lògica és el que ens fa saber que cap regeneració garanteix la fi de la guerra.

 

Tots els projectes artístics ideats en el marc de Lloc, memòria i salicòrnies intervenen en l'interior de la cadena de valor. És evident que no es tracta de menystenir la prioritat del principi ecològic que ha permès desurbanitzar la Pletera; però sí que assagen fórmules per enriquir i fer més complex el caràcter d'aquest mateix valor ecològic amb nous complements que graviten al seu voltant. Així la restauració de la maresma, més enllà del seu específic valor ecològic i per la mediació de les intervencions artístiques,  també posa en valor la memòria col·lectiva (Miratges); el valor d'ús (Forma 26 Pletera);  la transitorietat (La Pletera: un cas d'entretemps; S/T) i, per contrast, la complementarietat d'aquest entorn natural amb els ecosistemes urbans (HUMAN NATURE). Si la regeneració només hagués estat executada des d'una perspectiva científica, hom hauria pogut caure en el parany de pensar que hem assistit a un procés de restabliment de l'ordre natural de les coses, obviant que aquest ordre ideal és una quimera. No hi ha un grau zero del territori que romangui al nostre abast, atès que sempre queda sotmès a una determinada valoració respecte de la qual, de forma indefugible, ens haurem de pronunciar.

 

Es poden afegir propostes artístiques en una dinàmica de recuperació ecològica per arribar al punt de voluptuositat necessari per encetar un procés de reculada. A hores d'ara ja és cèlebre allò que Ivan Illich va anomenar la lògica del cargol[2]:

 

El cargol construeix la delicada arquitectura de la seva closca afegint una rere l'altra les espires cada vegada més àmplies; després cessa bruscament i comença a enroscar aquesta vegada en decreixement, ja que una sola espira més donaria a la closca una dimensió setze vegades més gran, per la qual cosa en lloc de contribuir al benestar de l'animal, el sobrecarregaria. I d'ençà d'aleshores, qualsevol augment de la seva productivitat serviria només per pal·liar les dificultats creades per aquesta ampliació de la closca, fora dels límits fixats per a la seva finalitat. Passat el punt límit de l'ampliació de les espires, els problemes del sobrecreixement es multipliquen en progressió geomètrica, mentre que la capacitat biològica del cargol només pot, en el millor dels casos, seguir una progressió aritmètica.

 

La citació ha estat emprada abastament per tal de legitimar l'aposta per un model decreixentista per la seva inapel·lable contundència. El creixement no és sostenible i només conserva vitalitat en la mesura que pren consciència que hi ha un punt d'inflexió a partir del qual  cal declinar a la baixa. La conclusió es pot arrossegar una mica més lluny: hi ha una voluptuositat intrínseca en tota operació de reculada. Si això ho projectem en el marc d'un procés de regeneració ecològica té dues interpretacions. La primera és prenyada de catàstrofe: només una actuació humana del tot forassenyada sobre el territori permet un despertar de la consciència ecològica reparadora. En realitat, aquesta és una equació que massa sovint es fa realitat. Però hi ha una altra interpretació menys punyent: regenerar un espai natural podria consistir a sobreactuar sobre el territori; propiciar un seguit d'intervencions que emplenin el lloc, ja no d'artefactes urbans, sinó de jocs semàntics inesperats que el portin fins al col·lapse després del qual l'especulació econòmica ja no hi pugui escriure res més. Una regeneració ecològica no ha de menystenir el valor que representa farcir el lloc amb l'embalum enorme de totes les seves històries, els seus records, els imaginaris que el travessen i la potència d'imaginació que s'obre a mesura que el territori recuperat modifica el seu aspecte. Regenerar no es redueix a una operació de neteja sinó que, ben al contrari, amaga una nova acumulació: la pila de relats que germinen a redós de la restauració ecològica. Aquesta mena de voluptuositat poiètica, en la mateixa mesura que porta el territori fins a l'excés,  és el que en garanteix la pausa i la reculada. És el teorema de la salicòrnia.   

 


[1]  CLÉMENT, Gilles. Le jardin planétaire, Albin Michel, París, 1999.

[2] ILLICH, Ivan. Le genre vernaculaire, Éditions du Seuil, París,1983.