Limbicus

 

Eija-Liisa Ahtila, Jonathan Harris i Isaki Lacuesta / Isa Campo

De l'1 d'octubre al 12 de desembre de 2010

 
 

 

El codi de la vida

per Rosa Pera

 

"No es pot prendre una decisió sense emoció i totes les decisions suposadament lògiques i raonables estan contaminades per una emoció. O existeix emoció o no existeix decisió"

Eduard Punset[1]

 

"És hora de reconèixer que els humans som millors fent que entenent, experimentant que inventant. Vivim sota la il·lusió d'ordre, creient que és possible planejar i predir. Ens fa pànic allò aleatori, però vivim dels seus fruits. Ens fa pànic assumir una realitat en què allò aleatori juga un paper tan important i en què, en ocasions, l'habilitat i la preparació poden jugar un paper insignificant i poc rellevant. Deixem que la gent experimenti i busqui el succés aleatori. És de vegades un bon camí cap a l'èxit"

Nassim Nicholas Taleb[2]

 

 

Segons gran part dels científics que estudien el cervell humà, és la màquina més complexa i inintel·ligible en la seva totalitat que existeix, un òrgan que guarda, encara avui, no pocs enigmes per resoldre. Un d'ells està relacionat amb la seva activitat. Algunes investigacions, com les realitzades pel neuròleg Marcus E. Raichle[3], revelen que no hi ha correspondència entre el volum d'energia que gasta el cervell per respondre al seu entorn (un 10%) amb el total d'energia necessària per al seu funcionament, i la predicció és la seva principal activitat. Com si es tractés d'una bola de vidre, el cervell compara els estímuls externs rebuts amb la informació ja processada, de manera que activa el cos a partir del contrast de la informació, anticipant-se al futur més immediat, és a dir, predient-lo. Tal com afirma Raichle, per a la gestió d'aquesta "energia fosca", és imprescindible el desenvolupament i l'activació d'atributs exclusius humans, com la imaginació i la creativitat.

 

Des de la pràctica de l'art, Limbicus al·ludeix al sistema límbic, i per tant, a la zona cerebral on radica l'energia emocional que s'allibera en abordar situacions lligades a l'entorn físic i social. És l'espai on detectar tot tipus de reaccions mitjançant les emocions, i afecta per tant la personalitat, la conducta, la memòria i els instints.

 

A través del treball dels creadors Jonathan Harris (Shelburne, Vermont, EUA, 1979), Eija-Liisa Ahtila (Hämeenlinna, Finlàndia, 1959) i Isaki Lacuesta/Isa Campo (Girona, 1975 i Oviedo, 1975), Límbicus ofereix un espectre de relats a compartir i descodificar, des de la quotidianitat ubiqua d'Internet a universos irreals de la psicosi o la màgia i l'endevinació. Llegir-los depèn del grau d'empatia i identificació, d'implicació i compromís en el joc de l'atzar, amb una recomanació: assumir les regles d'allò imprevist i situar-se fora de l'escenari de la raó.

 

Des que Diògenes (IV aC) passejava per Atenes aferrat a una llanterna amb l'objectiu de descobrir, escrutant els rostres amb què es topava, "l'únic home honest de la terra", la història de la filosofia ha donat incomptables intents d'esbrinar el món de les emocions, d'analitzar-lo i d'establir categoritzacions que en permetin el coneixement detallat i la catalogació.

 

Tasca no resolta, la definició concloent de les emocions no ha estat possible a pesar dels esforços invertits des d'Aristòtil[4] a Sartre[5], passant per Spinoza[6], Hume[7], Descartes[8], William James[9] o Sigmund Freud. Des de la ciència i l'antropologia també s'han explorat aspectes de la comunicació i lectura de les emocions, com Charles Darwin[10] o Margaret Mead, interessats, a més, per la seva motivació i cognició. Cal destacar el psicòleg Paul Ekman[11], encara avui dedicat a l'estudi de les emocions per tal de demostrar la seva universalitat. En el seu afany, tal com relatà Malcolm Gladwell en un dels seus lúcids articles a The New Yorker[12], Ekman porta tota una vida ocupat en l'estudi de la taxonomia de les expressions facials per tal de descodificar-ne les emocions humanes. Resseguir-ne les passes, com fa Gladwell, revela un procés tan intens com sotmès a allò tan escorredís i inabastable com és el subconscient. Valent-se d'entrevistes videogràfiques, d'exploracions antropològiques i d'assajos i estudis d'anatomia, finalment ha pogut destriar, entre les 10.000 possibilitats expressives detectades en el rostre humà, unes 3.000 corresponents al repertori essencial de les emocions humanes, tal com escriu en el seu Sistema de codificació d'acció facial[13], eina utilitzada sovint tant per psiquiatres com per animadors digitals de Pixar o DreamWorks, com sabem, més que rellevants constructors d'emocions des de la ficció.

 

Però, ¿quina energia impulsa tants esforços per desvetllar les emocions? Potser és la fascinació per allò apreciable però no visible, detectable però intangible; potser perquè com deia el mestre d'Ekman, Silvan Tomkins, "l'emoció és el codi de la vida". Un misteri del qual tenim molta informació i ben poques conclusions.

 
 

Partint justament d'aquesta circumstància, l'artista i científic computacional Jonathan Harris ho aborda des d'una altra perspectiva: "prendre la temperatura emocional del món en temps real"[14], i fer-ho des d'un territori pretesament per molts "fred" i "asèptic" pel que fa a les maneres d'establir relacions: Internet. Tanmateix, com va rebatre Harris, és per on circulen amb més fluïdesa gran part dels documents visuals, textuals i sonors més íntims, per on s'articulen xarxes socials de dimensions inimaginables fa pocs anys.

 

¿És possible, a través de la fredor del codi, assolir un coneixement immediat del "sentir" d'una ciutat, de manera immediata? La resposta és sí, i aquesta és una afirmació que va més enllà de la metàfora. Harris ho ha fet possible, en creuar dos elements en principi distants, com són les emocions i l'estadística. Combinant elements de la ciència computacional, l'antropologia, les arts visuals i l'art de narrar, Jonathan Harris s'ha proposat dissenyar un sistema per explorar i explicar la naturalesa humana. We Feel Fine[15] és una base de dades de més d'1.000.000 de sentiments humans, que s'incrementa diàriament amb 15.000-20.000 noves entrades, en temps real. Aquest treball en línia escaneja blocs, dels quals explora i analitza els continguts relacionats amb l'estat emocional de les persones. Des de 2005 i sense interrupció, WFF s'alimenta dels posts que rastreja en un gran nombre de blocs on troba les frases "I feel" (sento) i "I am feeling" (estic sentint). Un cop detectades, les captura i n'identifica el "sentiment" expressat (per exemple, trist, content, depressiu, etc.). D'altra banda, dades com l'edat, el gènere i la situació geogràfica de l'autor es poden extreure dels mateixos blocs, i ser contrastats, per exemple, amb la situació meteorològica corresponent. Amb tota la informació recollida mitjançant la tècnica de l'observació passiva (per tant no mediatitzada, amb cert caire de procés psicoanalític), i a partir de tot un seguit d'interfícies lúdiques, és possible visualitzar respostes a preguntes força específiques, com ara: ¿se senten els europeus més estressats que els americans?, ¿les dones se senten grasses més sovint que els homes?, ¿afecta la pluja a com ens sentim?, ¿quins són els sentiments més representatius de les dones de Tòquio d'entre 20 i 30 anys?, ¿què sent ara mateix la gent de Bagdad?, ¿com se sent la gent per Cap d'Any?, ¿quines són les ciutats més felices del món? o ¿quina és l'evolució emocional d'aquells que es jubilen?

 

Més enllà de la càrrega simbolicocientífica que pot tenir, hi ha aspectes de gran interès a comentar. Si la idea que se sol tenir d'arxiu és la d'una enorme compilació de dades estàtica i rígida amb l'objectiu de ser consultada per experts que n'analitzaran diferents aspectes, a WFF assistim a un canvi radical de paradigma: és un arxiu dinàmic i canviant en temps real fortament accessible que es nodreix pels seus propis visitants, alhora habitants i analistes de dades; més que això, és un sistema que pot exercir d'interlocutor. Com explica el propi Harris[16], si hi ha alguna cosa que ens uneix és la necessitat d'explicar-nos; al llarg de la història ho hem intentat a través de poemes, cançons o relats, i ara disposem d'una audiència infinita que circula -i ens escolta- des d'Internet. Un arxiu on passat i present coincideixen orgànicament, mentre hi ha milers de persones de tot el planeta que es confessen, empatitzen o simplement es reafirmen, en contrast amb altres individus amb qui poden, si així ho desitgen, establir contacte a l'instant. Per molts motius, WFF obre noves perspectives, més democràtiques i fluides pel que fa a processos relacionals entre les persones i també des de processos introspectius, ja que no és el mateix escriure un diari i guardar-lo en un calaix que fer-ho als ulls dels internautes, o, en un procés invers, poder trobar la distància justa entre emissors i receptors de confidencialitats. Així ho explicita una de les entrades a WFF: "Tinc un problema que estic segura que tenen altres bloggers: em trobo perfectament còmoda compartint detalls íntims de les meves emocions amb estranys que trobo a Internet, però em fa vergonya d'expressar els meus veritables sentiments a algú que conegui a la vida real."[17]

En darrera instància, WFF pot convertir-se en si mateix en una experiència vital: ho constata el fet que el mateix Harris mantingui contacte a través dels anys amb alguns dels protagonistes -com ell mateix- de l'experiència WFF. A tall d'exemple, els casos que ens narra aquest autor en el seu llibre, convertits en nodes dels seus textos, a cavall entre l'anàlisi científica i el relat literari[18].

 
 

Com Harris, la finlandesa Eija-Liisa Ahtila també parteix de la càrrega emocional que flueix per realitats quotidianes. Mitjançant films d'aspecte documental, mostra episodis de la vida de tot un seguit de personatges que viuen conflictes existencials, com el pas de l'adolescència a la vida adulta, la superació de la mort d'un familiar o el divorci de la parella. Qüestions filosòfiques i psicològiques de la identitat humana són examinades des de la pràctica artística, i posen de relleu el fràgil fil que separa (però també uneix) la realitat i la ficció.

 

Construïts els guions a partir d'entrevistes amb personatges de la vida real, són transmesos per actors mitjançant contextos argumentals complexos, a partir d'una condensació gens convencional de llenguatge, so, imatge i espai.

 

Als treballs d'Ahtila l'espai és percebut com a mirall constructor de la pròpia existència. A partir de realitats fragmentades, de vegades distorsionades o trastocades pel solapament de sons, paraules i gestos que semblen no encaixar, emergeix la visió d'altres mons, sovint surrealistes, episodis de rerefons dramàtic i aire profundament inquietant.

 

L'ús que fa Ahtila de l'espai i del temps no es limita només al que traspua de les imatges filmades; essent essencials el guió i l'edició, ho és sobretot la manera de ser percebudes físicament. No en va, Ahtila és sinònim d'innovació en la manera de construir i percebre relats audiovisuals a través de la creació cinematogràfica instal·lativa. Si bé és l'autora de films en 35 mm o de produccions per a televisió, sovint deriven en altres treballs en què l'espectador es veu desplaçat de la butaca a un espai que ha de compartir amb els protagonistes cinematogràfics. A peu pla i sense preàmbuls, ha d'assumir el tràngol de descobrir rastres del seu propi subconscient en diàleg amb les històries que li xuclen l'atenció i el claven a terra. Compartint espai amb personatges que relaten episodis vitals conduïts per una lògica pròpia, el que en altre temps fou espectador passiu, participa ara d'una narrativa trencada no només en la història que es conta, sinó també en l'estructura, fragmentada fins les darreres conseqüències: en la forma, mitjançant diverses pantalles, en l'edició, amb escenes de cadències i temporalitats distintes, de vegades alentides o reiteratives; finalment, també amb l'ús del llenguatge, amb l'estranyesa que provoca sentir el finès mentre llegim el text subtitulat en anglès, i s'afegeix així encara una altra capa de lectura.

 

The Wind és la derivació instal.lativa d'un dels episodis que conformaren The Present, treball anterior d'Ahtila que aplegà cinc experiències fictícies de dones en estat psicòtic en què distints elements imaginaris es confonen amb la realitat, involucrant sempre l'espectador a través de la narració, en un format -càpsules curtes i de contingut concentrat- similar al publicitari. Mitjançant una multiprojecció de tres canals, The Wind presenta una dona en una habitació, espai per on allibera sentències inconnexes vers episodis passats que barreja amb sensacions del present, reals, o imaginàries, o tot alhora, en el discurs desbocat d' algú que parla amb si mateix, amb el seu subconscient, amb l'espectador, o potser amb el no-res. El monòleg versa sobre ella mateixa, i suposa una tensió constant dels límits entre allò que "és" i el que "sembla", fins al punt que ambdues apreciacions se solapen per ocupar una mateixa perspectiva, com si es tractés d'una imatge construïda sobre els principis de la il·lusió òptica: gairebé sense moure'ns del lloc, som capaços de veure dues representacions totalment distintes, tot depenent de l'angle de visió. D‘igual manera, el personatge narra les seves percepcions, pretèrites i actuals, confonent-ne (sembla que conscientment) les perspectives. En el seu desassossec, però, alguna cosa fa que instal·li el dubte sobre quina és la perspectiva "correcta", com per exemple, quan en ple deliri per disculpar la seva tendència compulsiva a mossegar-se les mans, argumenta que "és l'esperit de rebel·lia, el fet que no acceptes la realitat tal com és, i precisament aquí comença el paradigma, m'explico?, i llavors has de començar a destrossar aquesta realitat tu mateixa. I vius de veritat quan et trobes en plena psicosi perquè llavors fas les coses amb intensitat, sents alguna cosa...", per concloure que "jo faig el que vull, i els altres fan el que poden".

 

Com el vent, que es filtra de l'habitació a l'interior de l'ànima de la protagonista de The Wind, i arriba a fondre una cosa amb l'altra, Ahtila ens inclou físicament i psíquicament en les seves escenes com a actors partícips en cada situació, fins al punt que si en algun moment semblen coincidir els límits de l'habitació filmada amb la que acull la instal·lació, tal vegada pot sorgir una mena d'empatia amb la protagonista. I notem, com ella, que trontollen les bases de cognició de les coses, fins a arribar a dubtar sobre allò que inicialment estava clar, sobre el que és correcte i el que no ho és. I potser, com ella, ¿assumir-ho amb certa naturalitat? Arribats a aquest punt no podem evitar recordar un dels episodis narrats pel famós neuròleg anglès Oliver Sacks[19], on relata el cas de Ray, el ticqueur enginyós, un dels seus pacients, que li demana que el curi de la seva dolença, la síndrome de La Tourette, però només intermitentment, atès que la malaltia i les crisis que li provoca li proporcionen una experiència de la realitat molt més intensa i plena que quan se suposa que es comporta com una persona sana i equilibrada. I ens formulem, com Sacks, preguntes de no gaire fàcil resolució, com ara: ¿on són els límits entre allò "correcte" i allò que no ho és?, entre la realitat i la ficció, i ¿com calibrar-ho? ¿Què ens aporta la cognició de les emocions referent a això?

 

De l'art a la neurologia, i d'aquesta a la metafísica... és així com de vegades els artistes aconsegueixen transcendir el mer gaudi visual per endinsar-nos en altres territoris, en aquest cas, posant a prova la percepció emocional, cognitiva i a la fi moral, de les imatges..... i d'altres coses.

 
 

Isaki Lacuesta és també un cineasta que s'aproxima als universos emocionals des d'altres àmbits, com en un primer moment la ciència, i ara, des del que es podria considerar per molts aspectes el seu revers, la màgia i l'endevinació, amb una proposta específica per a aquesta exposició, com veurem.

 

Ambdós filmats el 2003, Ressonàncies magnètiques i Microscopías són curtmetratges on Lacuesta s'apropa a processos científics, mogut potser pel que sembla un dels neguits que el solen acompanyar en les seves creacions: el desig de copsar allò que en principi no és susceptible de ser enregistrat. Ja sigui un personatge "volatilitzat" en la broma d'una travessia ultramarina (Arthur Cravan, a Cravan vs Cravan, 2002), l'ànima del flamenc (Camarón de la Isla, a La leyenda del tiempo, 2006) o l'absència mateixa (Los condenados, 2010), Lacuesta "impregna" el temps fins a extreure'n una imatge.

 

Mentre a Ressonàncies magnètiques invità la seva companya, Isa Campo, a sotmetre's a una exploració mitjançant una prova de ressonància magnètica en la qual Lacuesta va captar les imatges del cervell de Campo mentre rememorava llocs i experiències compartides en el passat, a Microscopías la filmà com a protagonista d'una pel·lícula "inexistent", però que el cineasta "descobrí" en sotmetre uns fotogrames antics a l'exploració exhaustiva de l'ull del microscopi. Ara, de nou amb Isa Campo com a col·laboradora, Lacuesta reprèn el fil de la màgia per oferir-nos un nou treball, en aquest cas una instal·lació audiovisual interactiva que ens permetrà de visualitzar el nostre passat, present o futur, segons sigui el nostre desig.

 

Però abans d'arribar-hi cal passar-ne el preàmbul. Mullada Llum (2010) és una instal·lació feta a partir de finestres, imatges i ombres, un preludi visual que prepara, a mode d'iniciació, al viatge pel destí que vindrà després. Contigu a Microscopías, és també un comentari a la possibilitat d'habitar mons il·lusoris, o d'arribar a ser-ne la pròpia substància i, com la Faustine de Morel, habitar en un món en el qual ser i semblar, ser i sentir, es confonen. Presoners, potser, d'un palíndrom existencial.

 

El Retaule de les endevinacions (2010) és un muntatge audiovisual que es presenta a l'absis del Bòlit-Sant Nicolau. Al centre, l'espectador, rodejat per pantalles de gran format, pot accionar uns polsadors per accedir a saber quin serà el seu destí, quines les forces que mouen el seu present, o escrutar les rèmores del passat que l'empeny. Guiats per l'oracle, podrem gaudir, com si es tractés de les cartes del tarot, de dues tirades endevinatòries.

 

En cadascuna d'elles, apareixen distints arquetips que en combinar-se creen atmosferes a cops inversemblants, a cops oníriques o màgiques. Cadascun, un pou (com tots, quasi infinit) de possibilitats que es multipliquen en la combinatòria del destí.

 

Aleatòriament. Una dona nua a punt de parir, equilibra el cos amb gestos lents, temptejant un centre de gravetat nou, del qual cal escoltar-ne instruccions per cada moviment, d'una veu que se sent des de dins, des d'algun punt latent en el més recòndit del seu cos. Escorxadors, escenaris de la mort calculada, amb ritual i sense, sang i patiment, aliment, mort i vida, de nou, una i una altra vegada. Les vísceres com a mètode d'endevinació, com les branques dels arbres al vent, els núvols en moviment o el pòsit del cafè. El cicle de la vida, el cercle de la mort. Tres generacions d'homes i dones que passegen per l'espai, entrant i sortint, en un escenari natural que no té ni principi ni fi. Cossos capgirats que aguanten la pressió del temps. Cecs que llegeixen textos indesxifrables pels vidents. Vidents que fan profecies sobre el futur.

 

Per cert, ¿és possible traspassar el destí d'una persona a una altra? Isaki em fa la pregunta, desafiant, mentre em diu que romandrà atent, per comprovar-ho, i declara que vol escriure una autobiografia en tercera persona. I les pantalles s'omplen amb fragments d'un cos tatuat amb textos altament suggeridors: "No hi ha res més subjectiu que no parlar de mi mateix"; al ventre, l'horacià "mirator cunni". Una nova tirada omple les pantalles amb vulves monumentals. L'origen du monde de Courbet cobra ara vida, autònom i sense embuts. I recordo que va ser pintat el 1866 per romandre ocult, primer a la cambra d'un diplomàtic, sota un cortinatge, després amagat sota un paisatge nevat, i finalment cobert per una altra vulva, això sí, abstracta, que pintà el 1955 un altre artista, André Masson, com a encàrrec de la dona del seu darrer propietari: el psicoanalista Jaques Lacan. Sense dubte, el millor arquetip per guiar l'oracle de les prediccions, per revelar allò ocult.

 

Isaki comenta que li agradaria fer una peça inacabable, una màquina de fer prediccions infinita, per oferir recomanacions... com aquelles, em diu, que descobrim en els pastissets de la sort després d'un àpat xinès.

 

Un consell recent em ressona al cap, el de la protagonista de The Wind d'Ahtila. Des de la psicosi, ens fa una darrera recomanació que ens transporta, de nou, al món inconegut de les emocions i els desitjos:

 

"Guarda't la teva pròpia merda / En això m'he doctorat jo / No sento ira ni melancolia, sinó que sóc ira i melancolia"

 

Com L'origen du monde, paradoxalment explícit i misteriós: sí, contingent al ser. El codi de la vida.

 

Entrevista amb Isaki Lacuesta

 


[1] Punset, Eduard: El alma está en el cerebro. Radiografía de la máquina de pensar. Santillana, Madrid, 2006. pp.209.

[2] Nassim N. Taleb, entrevistat per Pablo Triana a "Mis conversaciones con Taleb", a Bolsa. 2º trimestre, 2009. pp.54.

[3] Raichle, Marcus E.: "The Brain's Dark Energy", Science 24 November 2006.

[4] Sobre l'ànima, 403 A.C.

[5] L'être et le néant, 1943.

[6] "De l'origen i naturalesa dels afectes ", a Ètica, 1677.

[7] A Treatise of Human Nature, 1739-40.

[8] Les passions de l'âme, 1649.

[9] What is an emotion?, 1884.

[10] Darwin, Charles: The Expression of the Emotions in Man and Animals, Londres, 1872.

[11] Ekman, Paul; Davidson, R.: The Nature of Emotion: Fundamental Questions, Oxford University Press, 1994.

[12] Gladwell, Malcolm: "The Naked Face", The New Yorker, 5 agost 2002.

[13] Ekman, Paul; Friesen, Wallace.V: Facial Action Coding System/Investigator's, Consulting Psychologists Pr, June, 1993.

[14] Harris, Jonathan; Kamvar, Sep: We Feel Fine. An almanac of Human Emotion. Scribner, 2009.

[15] www.wefeelfine.org

[16] http://www.ted.com/talks/jonathan_harris_tells_the_web_s_secret_stories.html

[17] Harris, Jonathan; Kamvar, Sep: We Feel Fine. An almanac of Human Emotion. Scribner, 2009. p.1.

[18] Sobre això, és interessant el relat a partir de l'experiència de T.J. Cardelle (Harris, Jonathan; Kamvar, Sep: ibid.p.. 26-29.

[19] Sacks, Oliver: L'home que va confondre la seva dona amb un barret. Barcelona, La Butxaca, 2009, pp: 143-157