Del 3 d'abril al 4 de maig

Bòlit_StNicolau

Inauguració dijous 3 d'abril a les 19h

 
 

Daniel G. Andújar

A vol d'ocell, 2011, vídeo, 3'

 

A vol d'ocell és una proposta coŀlaborativa que va tenir lloc l'1 de maig del 2011 a la costa del litoral mediterrani. L'acció es va materialitzar com un vol publicitari on una avioneta transportava un eslògan proposat pel mateix artista: Democraticemos la democracia. Aquest lema es va passejar per la costa com si es tractés d'una acció publicitària més, com totes les que dia rere dia inunden les platges mentre prenem el sol o ens estem banyant al mar.

 

La peça va ser participativa: a través d'un esdeveniment que García Andújar va obrir a Facebook en què convidava a tothom qui volgués a participar en l'acció enviant qualsevol tipus de documentació audiovisual.

 

Com és habitual en els seus projectes, García Andújar estableix línies de comunicació que permeten que l'obra provoqui un impacte a la població. Crea estratègies i plataformes que requereixen intercanvi i participació amb l'objectiu de democratitzar processos, ja siguin d'índole artístic, social o polític: Els procesos de participació són els que donen vol a la democràcia, si es torcen, o es perverteixen, el sistema sencer pot estrellar-se o no aixecar el vol cap a enlloc.

 

Convé rescatar les declaracions de l'artista i aprofundir en la metàfora que presenten no només les seves paraules, sinó també la pròpia acció que estructura la peça. Cal, doncs, arrencar el vol permetent que la democràcia s'elevi per sobre de tot. Possiblement, ara és el moment que exigeix que el nostre desig i força no siguin uns altres que el d'aixecar-se en pro d'un espai democràtic en el qual tots hi tenim cabuda. Un anhel de pertànyer a, un somni de construir-se en, un crit des de l'aire a l'uníson que respon d'una vegada per totes al desig coŀlectiu. És d'aquesta manera com l'artista instaura una doble reflexió: per una banda, el qüestionament en relació a l'ús de la publicitat i, per l'altra, l'acció concreta que porta a terme, és a dir, la necessitat de democratitzar la democràcia. 

 
 

Eugenio Ampudia

Huracà, 2012, vídeo, 3'

 

No és mitjanit, però el cel s'enfosqueix com si ho fos, amb una uniforme plaga de núvols que precedeix l'arribada d'un huracà. Un fenomen que articula la nostra lògica de necessitat i el nostre ordre de prioritats. Quelcom que ens arrossega i ens destrueix, que ens deixa sense recursos i sense capacitat per reaccionar. Malgrat que sabem que està a prop, som conscients que el pitjor no només està per arribar, sinó que desconeixem la seva ratio d'acció i la seva capacitat destructora.

 

El vídeo d'Ampudia es reprodueix com una magnífica metàfora visual de la situació en què es troba l'individu: atrapat per circumstàncies en les quals ens sentim conscientment traïts i enganyats per les múltiples organitzacions que ens governen. La sensació d'impotència és similar a la d'una catàstrofe, situacions kafkianes en les quals l'home no espera més que la pròpia espera. El ciutadà es troba a compte dels capricis del poder, de la mateixa manera com la naturalesa, a vegades, es revela i no som més que titelles del seu desig. La vista aèria de l'huracà al·ludeix, sense cap mena de dubte, a aquests presagis que ens acompanyen des de l'inici de l'última crisi. La catàstrofe natural entesa com a elecció d'una naturalesa humanitzada que no reconeix. L'elecció arbitrària es trasllada al desig egoista d'aquells que dirigeixen institucions econòmiques mundials. A la vegada, el saber es tradueix com la capacitat de preveure i actuar sense por, una vida sense por a la pèrdua o amb mitjans per integrar-la. A la faula de la nostra experiència pot ser l'arma més poderosa per combatre el desastre.

 
 

María Cañas

La meva lluita, 2011, vídeo, 5'3''

 

L'obra estableix un paral·lelisme entre les forces ocultes de caire espiritual i les dictadures polítiques. Les imatges juguen amb diferents significats per conduir l'espectador cap a un final obert que pot contestar-se mirant el món més enllà de la pantalla. L'obra de María Cañas o, com a ella li agrada denominar-se, l'arxivera de Sevilla, convida a reflexionar sobre l'estranya barreja de diversió i tremendisme, d'imaginari lúgubre i sensual que ens rodeja i opera en el canibalisme iconogràfic. Al mateix temps i no exempta d'ironia, la peça juga amb certa perversitat que actua com a modus operandi de tots aquells que ronden el poder, ja sigui polític o religiós.

 

A la seva metodologia, l'ús de vídeo-collages i scratch-documentals pot convergir amb la tradició d'alguns dels franctiradors audiovisuals que van qüestionar els fonaments del cinema clàssic per mitjà del cinema experimental i el found footage, trencant les normes del joc i intentant explorar la veritat oculta de les imatges.

 

L'artista genera les seves obres practicant l'apropiacionisme i el doble vincle, és a dir, les situacions comunicatives de les quals rebem missatges diferents o contradictoris. Com s'aprecia a la peça, amb gran ironia proposa reflexionar sobre els pilars que nodreixen les democràcies europees establint una metàfora irònica de com les masses es deixen portar per liders de tota mena.

 
 

Mateo Maté

Actes heroics, 2011, vídeo, 5'

 

El límit arquitectònic com a aŀlegoria de la lluita de classes, com a espai destinat a una presència fantasmagòrica. Una estructura arquitectònica que al seu dia fou una gallera, lloc en el qual es produïen baralles entre galls, i que avui fa al·lusió, no gratuïtament, a la idea de panòptic que va inaugurar Jeremy Bentham al segle XIX. Mateo Maté construeix una doble reflexió a partir d'allò visual: allò que es mostra i com o des d'on es mostra.

 

Maté dirigeix la reflexió cap a una idea de control constant, el poder de l'economia que contempla des de gran alçada l'esllavissament de la societat. L'artista disposa dins la gallera la construcció del perfil geogràfic de la Península Ibèrica. Una construcció metafòrica que proposa una crítica a un dels principals motius que han conduït l'Estat a la crisi actual. La construcció entesa com a distòpia del lloc, com a emplaçament destinat a la ruïna. 

 

Recorrent amb freqüència a la ironia i buscant la implicació crítica dels espectadors i una certa presència de l'atzar, el vídeo de Mateo Maté fa referència a la bombolla immobiliària que ha estat estigma de l'ensorrament social dels últims anys. L'artista construeix una espècie de casa de maons amb el perfil territorial de la Península. Dins d'ells, segons la planta de qualsevol edificació, s'erigeixen els murs i dins d'ells es disposen els mobles i els utensilis propis de qualsevol llar. Amb pocs segons, l'espectador assisteix a la destrucció de tota la construcció. Allò erigit com a símbol del benestar social s'ha reduït a enderrocs; des d'escultures realitzades amb piles de diaris, fins a mobles que tenen formes de països.

 

El vídeo també tracta qüestions com la construcció identitària, la progressiva militarització de l'àmbit domèstic, l'experiència del desarrelament, la relació entre art i vida, l'emergència de la videovigilància com a nova narrativa de la contemporaneïtat o la interiorització i naturalització dels dispositius de poder.

 

La peça es fonamenta en l'elucubració d'una crítica al món de la construcció, en el diner fàcil i en allò que l'artista denomina nacionalismes domèstics. A través d'un fàcil vincle amb el present polític i social, ens permet establir múltiples paral·lelismes entre la situació que afecta milions de famílies i l'acció que es desenvolupa a l'obra. Maté marca certs tòpics nacionals com a ideologia política i assenyala com aquests han alimentat el ciutadà des de la seva carència de valors. En definitiva, no és una qüestió de privilegis territorials, sinó de drets vitals. 

 
 

Chus García Fraile

Qüestió de fe, 2012, vídeo, 10'

 

La història no deixa de sorprendre'ns: només cal recordar els orígens de la teoria de l'estat. L'apogeu inaugural del concepte estat modern es va gestar a Europa amb personalitats com Hobbes, Voltaire, Hegel, Locke, Voltaire, Heller, Marx o Althusser. La mateixa Europa que avui pretén establir una oligarquia en aquest caòtic territori. Un desordre que no ens afecta a tots de la mateixa manera: ni els diversos estats que formen el territori, ni tots els individus que componen cadascun dels estats. I, malgrat tot, sí que hi ha una línia des de la qual es poden extreure explicacions comunes: allò que des de la fi de la modernitat s'està escrivint no és altra cosa que el procés de l'ensorrament de tots els valors occidentals. És aquí on rau l'origen de la ruptura en què ens trobem, en una demolició sociopolítica que ha generat el propi estat per defensar-nos.

 

Tot ve a ser una mena de canvi de testimoni sense cap altre objectiu que el poder. Per exemple, com subratlla Agamben, allò que en el seu moment va ser el poder eclesiàstic, enfrontat al poder de l'estat, ha conduït a l'enfonsament contemporani i reapareix en un nou ordre global fonamentat en el poder de l'economia. Avui dia seguir creient en l'estat és, tal com suggereix Claus Garcia-Fraile, qüestió de fe.

 

El vídeo ens mostra l'acte litúrgic: l'artista ha anat creant les diferents banderes amb espelmes de debò, és a dir, que malgrat conscienciar-se i deixar-se portar per la fe, assistim a la crema i a la posterior desaparició de l'estendard de l'estat. En el fons, queda clar que, ara per ara, l'única llum que deixa passar l'estat és la del passat.

 

La peça es fonamenta en l'elucubració d'una crítica al món de la construcció, en el diner fàcil i en allò que l'artista denomina nacionalismes domèstics. A través d'un fàcil vincle amb el present polític i social, ens permet establir múltiples paral·lelismes entre la situació que afecta milions de famílies i l'acció que es desenvolupa a l'obra. Maté marca certs tòpics nacionals com a ideologia política i assenyala com aquests han alimentat el ciutadà des de la seva carència de valors. En definitiva, no és una qüestió de privilegis territorials, sinó de drets vitals. 

 
 

Jordi Colomer

Co-op City, 2010, vídeo, 8'13''

 

The Co-op City és el primer vídeo de la trilogia What will come. Tres narracions audiovisuals ubicades en tres espais diferents de la ciutat de Nova York; un espai que permet resseguir alguns dels errors comesos per la societat capitalista des dels seus inicis fins a l'actualitat. Les tres peŀlícules funcionen com una narració dividida entre Co-op City ─ciutat creada als anys setanta al Bronx─ Levittown i The Hamptons. En aquest cas ens situem a Co-op City: ens endinsem al lloc a partir de la mirada de l'altre i partint de la construcció de la identitat, no permesa, des de la possibilitat d'habitar i/o ocupar un espai. Com es gesta allò quotidià i es construeix l'acció incideix a habitar partint de l'activitat duta a terme per un dels seus habitants no reconeguts. En paraules de l'artista: "Si Co-op City fos un decorat de teatre i prenguéssim la jornada de vint-i-quatre hores com a l'obra de teatre, hi haurien evidentment els habitants a les seves cèl·lules individuals, però també hi haurien, i molt presents, totes aquestes persones que recorren constantment aquest espai (durant vuit o deu hores al dia). Les qüestions socials o polítiques no s'han tractat directament, però estant sense dubte presents, d'una altra manera, en el fet de mostrar un cos desplaçant-se. La qüestió és també veure fins a quin estan lliure d'intervenir en aquest lloc, és a dir, d'habitar-lo realment.

 

Des d'aquests postulats, la càmera de Colomer llisca entre una espècie de repetició quotidiana, aquella acció que realitza el protagonista diàriament amb la pretensió de repetir, també, aquest tipus de denúncia que esdevé a l'atorgar-li visibilitat. 

 
 

PSJM. Pablo San José i Cynthia Viera

El crepuscle dels estats nació, 2012, videoanimació, 9'

 

Rememorant els antics videojocs, el coŀlectiu PSJM dissenya una animació en la qual veiem com, sense saber qui és el bo i qui és el dolent, el peix gran es menja el petit. El crepuscle dels estats nació  és una espècie de virus, format pels logotips de les companyies que cotitzen a les borses de Nova York, Frankfurt, París, Londres, Tòquio i Hong Kong. Com qualsevol altre virus danya, en aquest cas, les banderes de diferents països del món. Les banderes, mínims gràfics, símbols dels estats nació, són devorades per emblemes danyats de la "dictadura dels mercats". Un règim sotmet els països i els ciutadans per mitjà del deute, en l'exercici implacable d'un nou feudalisme. I, igual que els seus predecessors, els nous senyors feudals sotmeten els seus servents a través d'un deute etern: rescats, retallades, privatitzacions, atacs d'especuladors i drama social.

 

L'estat del benestar és agredit mortalment per un nombre important de mercats, mentre aquest se'ns mostra en tots els suports com una mà que ens vol acariciar. El virus de marques El crepuscle dels estats nació devora un conjunt de valors per reemplaçar-lo per un altre. Valors com pàtria, raça o nació, els quals abans unien persones de diferents classes socials sota l'autoritat també moral, han perdut la seva validesa. L'individu a la societat postmoderna i de consum està absolutament desregularitzat, donat a la seva sort.

 

Vivim en uns temps de desintegració i incertesa, i l'única esperança consisteix a canviar aquest buit negre que deixa en el vídeo la malaltia vírica de les finances per un símbol col·lectiu ciutadà. El carrer ens espera.

 
 

Avelino Sala

Autrui, 2011, vídeo, 3'

 

Avelino Sala està interessat en la consciència individual en contacte amb la història i poder social, en les qüestions d'identitat i territori. L'artista veu l'art com un motor de transformació de la realitat. El projecte Autrui està inspirat en la transformació, obligada, de la ciutat, tenint en compte el seu context social, el seu passat industrial i els seus plans futurs.

 

Autrui, peça que tracta molts dels conceptes que defineixen la seva obra, aŀludeix, especialment, a tota una corrent filosòfica vinculada amb l'alteritat. Auturi, l'altre en llatí, exigeix una transformació, no d'aquest altre, sinó de com nosaltres veiem els altres. Com observem en el vídeo, som testimonis silenciosos d'aquell que és cremat, eliminat. Aquell a qui no volem veure i del qual ara ja només queden cendres. Tota una filosofia de l'alteritat que entronca inevitablement amb el passat europeu i la seva actuació. Aquesta peça ens permet assenyalar una sèrie d'idees que són una descripció estètica de la modernitat, analitza ruptures i assenyala sense complexos. El vídeo porta a terme una reflexió entorn de la passivitat que ens caracteritza, i ens obliga a contemplar com som testimonis silenciosos de la crema de l'altre, el qual també forma part de la societat.

 

A través de la peça, Avelino Sala torna a insistir en aquest grup de pràctiques estètiques que formen part d'allò comú. El seu treball s'emmarca en una sèrie de formes de visibilitat de les practiques artístiques que tenen com a objectiu interpel·lar el present, desenterrar el passat i apuntalar el futur. 

 
 

Marta de Gonzalo i Publio Pérez

Balla la contrarreforma, 2012, vídeo, 4'

 

El duo format per Marta de Gonzalo i Publio Pérez Prieto presenta una espècie de paràbola que fa aŀlusió a aquesta possibilitat d'una realitat alternativa clarament provocada per la necessitat de buscar una nova manera de relacionar-se amb l'altre i l'entorn. Com molt bé es mostra en el vídeo, el futur ja és aquí, però no aquell que ens van prometre, ni aquell que alguns ens van explicar, sinó aquell que nosaltres mateixos creiem. Aquest present ha resultat ser pitjor que els futurs previsibles, una tornada al passat, una restauració en tota regla de la desigualtat com a norma. Aquell horitzó proclamat per tants no ha estat altra cosa que un precipici, una caiguda lliure directa a l'abisme.

 

Ni tan sols es requereix consciència i anàlisi, es requereix acció davant del caos evident. No és necessari conscienciar-se, ja no queda ningú que pugui fingir no veure.

 

Alguns recordem com ens portaven fins aquí, a partir d'enganys i mentides com a vehicle, però ningú sap com encarar-se davant aquesta distòpia. Què cal fer per prosseguir endavant? Suportarem aquesta nova i terrible normalitat? Quant de temps haurà de passar? Quants patiments i de qui seran?

 

A la peça, els artistes creen una mena de relat de ficció amb un rerefons crític i de reivindicació en relació la societat actual. A mesura que avança, també veiem com la societat comença a crear models alternatius de supervivència, recuperant velles estructures d'intercanvi i establint-ne de noves. L'obra es compon a partir de diferents escenes que reprodueixen nous motors de canvi, a més d'una banda sonora que rememora algun tipus de cançó popular, encara que cal estar atent i entendre la lletra que s'està cantant.

 

Aquesta obra permet tornar a metodologies del passat, ja que incideix en recursos del folklore i de mestres vitals que van saber formar amb creativitat. L'audiovisual reflecteix la importància d'ensenyar a pensar, fent de l'educació una eina de gaudi i reflexió. 

 
 

Núria Güell

Intervenció, 2012, vídeo i documentació, 1'

 

L'any passat a Espanya es van produir 58.241 desnonaments i la Comunitat Valenciana va ser la més afectada a causa dels expedients oberts per la Caixa d'Estalvis del Mediterrani (CAM). En els últims anys, la caixa va créixer de manera exponencial a través de l'especulació en el sector immobiliari i la corrupció interna que compta amb la complicitat dels polítics. Arran de l'explosió de la bombolla immobiliària, la caixa ha estat intervinguda per l'Estat amb 5.800.000.000 d'euros, fet suficient per tenir com a prioritat servir la societat. Malgrat la seva evident responsabilitat, l'Estat i la justícia permeten que les conseqüències de la seva avarícia siguin el càstig de les víctimes i l'enriquiment dels culpables.

 

Núria Güell repensa l'ètica practicada per les institucions que ens governen. Li interessa detectar els abusos permesos per la legalitat establerta.

 

Paraŀlelament, analitza com els mecanismes de poder creen estratègies de control que impliquen una presa de poder de la subjectivitat, incidint en els nostres esquemes de conducta de pensament i de sentit. Aquesta anàlisi porta tant a visualitzar les seves estratègies com a generar-ne de noves, amb l'objectiu de transgredir i/o posar en crisi les ja establertes.

 

Per aconseguir-ho, l'artista sol provocar interferències a l'entorn quotidià mitjançant determinades accions que li permeten "foradar" la realitat i l'obvietat que l'acompanya. L'artista crea altres realitats possibles i altera les relacions de poder instaurades per mitjà de petites accions com les que es recullen en el vídeo.

 
 

Jorge García

Petits assajos sobre la desesperació, 2013, vídeo, 1'15'

 

L'obra de Jorge García sorgeix del resultat d'una mirada inquieta i reflexiva davant del món que la rodeja. D'una mirada com a exploració en els propis límits de la imatge, d'allò artístic i com a manera d'oferir noves formes d'indagar i transformar la realitat. En paraules de l'artista: intentar transformar allò que és familiar, fer-ho estrany i bell a l'hora. Jorge García selecciona fragments de realitat i els converteix en el punt de partida per generar noves visions que enriqueixen la vida de l'individu, estenent les seves percepcions, estén les seves percepcions, estableix qüestionaments i crea interferències lúdiques enmig del nostre trànsit habitual. Per fer-ho, parteix de les esquerdes sistemàtiques que formen part de l'entorn quotidià i popular, aŀludeix al bombardeig sistemàtic que porten a terme les cadenes de televisió i a com es manipula i es distribueix la informació. El resultat és una espècie de distòpia sobre els mitjans de comunicació, una crítica feta de manera subtil i directa, jugant al mateix temps amb la possibilitat que ofereix la interferència i/o error per crear una meravellosa metàfora sobre l'absurd.

 

Com podem apreciar en el vídeo, ens situa com a espectadors davant la televisió, encara que mai arribem a percebre res amb claredat. Només els missatges que sembla que es mesclin entre imatges borroses i que serveixen de reflexió crítica davant la nostra actitud passiva de consumidors alienats.

 
 

Pelayo Varela

Cap esborrador, 2012, vídeo, 5'

 

El projecte Cap esborradorde Pelayo Varela reflexiona sobre la pèrdua de la identitat. La peça principal és una rèplica del cap de l'autor realitzada amb una goma d'esborrar industrial a escala real. A més, l'obra s'ha utilitzat com a model per una sèrie de dibuixos amb llapis sobre paper, esborranys o "redibuixats" amb el citat bust.  El vídeo narra tot el procés i és, justament, a través de visionar com un mateix es converteix en peça que esborra, que l'obra permet fer entendre com les estratègies actuals pretenen que cada individu sigui una peça anònima més, una peça que en el seu conjunt ha d'actuar segons les estratègies polítiques per suprimir la història, incloent la pròpia.

 

Hi ha aŀlusions a aquest art de l'ambigüitat i a les contradiccions comunes en relació amb les generacions passades. Pelayo Varela pren partit i utilitza la ironia per ser ell mateix qui esborra a partir del desgast de si mateix.  Les peces es nodreixen de gestos incomplets i finals incerts, l'optimisme dels quals està sota control i el nihilisme es manté a ratlla. Cada sèrie està dominada per un cert sentit lúdic i un interès simbòlic, amb figures que s'esvaeixen fins a convertir-se en esborranys de la seva ombra.

 

En aquest procés d'elaboració, el dibuix roman visible per patentar les petjades dels traços com una aŀlegoria de la contaminació del present envers el passat, registre d'una memòria subjectiva que s'esvaeix i explora zones d'incertesa, canvis i metamorfosis.