"Drone" 

Paco Torres Monsó

Del 3 d'octubre de 2014 al 25 de gener de 2015

Bòlit_LaRambla, Sala Fidel Aguilar i Bòlit_StNicolau

 
 

Ara l'univers

Josep Maria Oliveras

Fotògraf

 

De Torres Monsó sempre me n'han impressionat els silencis. No, no em refereixo als espais en blanc enmig d'una conversa amable a casa seva o als moments de dubte i reflexió en les trobades al seu taller de Santa Eugènia. Parlo dels buits que ens ha imposat el seu procés creatiu. Penso en els llargs períodes de gestació, execució i presentació de les seves noves propostes artístiques i de l'inacabable temps d'espera i de silenci fins a retrobar-nos novament amb la mà lliure de l'autèntic artista, l'escultor callat que sempre s'ha sentit millor en les dificultats i els contratemps de la seva deriva creativa que ancorat en un port segur. 

 

Aquest silenci volgut ha estat l'únic mecanisme eficaç per defugir l'exposició mediàtica i la voluntat d'influir en els àmbits artístics i les seves capelletes. Aquesta actitud li ha permès realitzar una obra lliure i desinhibida al marge de modes i corrents, li ha permès evolucionar plàsticament i experimentar amb tota mena de materials i de llenguatges. Aquesta manera de ser, tal com assenyala l'escriptor Lluís Muntada, "haurà estat la justificació d'una vocació sincera, que necessitava expandir-se cap endins, viure en el goig de l'artista i ser retornada a l'espai públic en forma de bellesa agraïda i feliç".

 

En una època en què el silenci és un bé car i escàs i un exercici difícil de mantenir, prenen més sentit que mai les paraules del poeta Joan Vinyoli quan en el seu poema Runa parla de l'ingent treball per bastir "una paret de casa humil" que es clivella i s'esfondra "poc a poc amb sord, / feixuc estrèpit". A la manera del poeta, Torres Monsó també ha sabut crear un món particular i silent. Amb esforç, sovint a partir de les runes de les seves pròpies obres, Torres Monsó també basteix una obra nova a partir del fonaments de la darrera. "Nit rere nit, / pacientment plego la runa / i novament edifico."

 

Tot silenci és energia, i Torres Monsó l'ha sabut aprofitar. Com si es tractés d'un corredor de fons, al llarg de més de 70 anys ha anat obrint diferents vies d'investigació independentment de les modes i de les exigències del mercat, ha transitat sol de la pedra mare al ferro, del plom als polímers i als píxels sense cap estridència, amb la naturalitat de qui té un encàrrec per fer i se'n sent responsable.

 

En aquesta nova proposta que ens presenta avui, Torres Monsó decideix auscultar l'univers. Ara el seu interès ja no queda centrat en l'origen i l'evolució de les galàxies, els forats negres, les estrelles de neutrons o l'estructura del cosmos, ara li interessa una mirada única i singular sobre l'anomenada matèria fosca i l'ull que tot ho controla.

 

Com era previsible, i una vegada més, en l'obra de Torres Monsó res és el que sembla. En aquesta ocasió el seu silenci no deixa de ser un gran clam, un crit d'alerta que ens crida a capítol per no girar l'esquena als paranys i servituds que comporta el desplegament tecnològic actual, un nou avís per encarar conscientment el nostre propi destí, ja que, com asseguren els científics, seran la ciència i la tecnologia les que ens marcaran aquest destí.

 

En una de les trobades preparatòries per produir i realitzar aquesta exposició, Torres Monsó assegurava que Drone serà el seu darrer treball, el seu testament artístic. Sincerament, jo crec que el seu llegat ja va molt més enllà del catàleg raonat de la seva obra. En el seu llegat, molt més gran que l'obra personal que hagi pogut crear, hi trobem també el compromís vital d'un home lliure, la confluència del treball intel·lectual i artesanal amb una forta càrrega moral, la petjada d'un artista sincer compromès amb els seus i amb el seu propi temps.

 

No deu ser pas per atzar, doncs, que, al presentar-li les primeres proves del vídeo que configura la peça principal de l'exposició, l'autor em demanés que no hi incorporés cap pista d'àudio: el volia sense so, mut. Res no podia pertorbar l'experiència d'endinsar-se en la profunditat de la foscúria, en la immensitat de l'aire. Res hauria d'entorpir la marxa de l'espectador en aquest viatge insospitat, cap marc podia embolcallar el paisatge interior per fer-lo més amable, més digerible.

 

I com si res, de cop, Torres Monsó ens instal·la novament en el silenci.

 

 
 

Més informació

llibret-drone-def.pdf (2.975,50 KB)

 

Entrevista Paco Torres Monsó amb motiu de l'exposició "Drone"

 

Video de l'exposició "Drone"