Caminar sobre el gel. Èpica i disfuncionalitat en la pràctica artística

Pauline Bastard, Lúa Coderch, Rafel G. Bianchi, Lluís Hortalà, Fermín Jiménez Landa, Pere Llobera, Mercedes Mangrané, Àngels Ribé i Irena Visa

Comissari: David Armengol

Del 17 de juny a l'11 de setembre de 2016

Bòlit_La Rambla, Sala Fidel Aguilar i Bòlit_StNicolau

 
 

Àngels Ribé (Barcelona, 1943)

Caminar sobre gel

1984 - 2016

Video i dibuix

 

Àngels Ribé presenta un binomi format per un vídeo i un petit dibuix dels anys vuitanta. Contagiada pel relat d'Herzog, l'artista decideix interpretar la seva peculiar gesta amb un doble joc performatiu. En el vídeo, un grup de persones creua un lloc sense referències espacials mentre realitza un simple moviment d'avanç: una coreografia que simula l'acte de caminar sobre el gel i evoca, des de la literalitat de la vivència, una idea de fortalesa i fugida. Al seu costat, el dibuix representa un altre flux orgànic que transita en la mateixa direcció: dues pinzellades, una de tinta negra i una altra d'aigua, creuen la tela en un segon acte de resistència gestual.

 

www.angelsribe.com

 
 

Irena Visa (Banyoles, 1985)

Les dues antenes del repetidor de Rocacorba

2016

Instal·lació de dibuixos

 

Les dues antenes del repetidor de Rocacorba (2016) reflecteix un procés de col·laboració grupal que especula amb la capacitat de comprendre i interpretar un paisatge mai vist. Com si d'un joc es tractés, l'artista defineix una sèrie d'instruccions i pautes que han de ser assumides pels participants: imaginar i dibuixar un lloc -l'estany de Banyoles, un territori de pertinença tel·lúrica per a Visa- únicament mitjançant una descripció textual escrita per ella mateixa i enviada per correu a cadascun d'ells. D'aquesta manera, la relació epistolar que defineix el procés de treball entre artista i col·laboradors culmina amb una col·lecció de postals de l'estany en què l'imaginari particular de Visa es confronta als múltiples suggeriments paisatgístics derivades de l'intercanvi.

 

www.lafilladelfotografu.com

 
 

Pauline Bastard (París, 1982)

Les états de la matière

2013

Videoinstal·lació

 

 

A partir d'elements videogràfics i escultòrics, la instal·lació Les états de la matière mostra el peculiar retorn de diversos materials de construcció -pedres, fusta, terra...- a la seva condició primigènia com a naturalesa. Després de comprar una casa de camp, Pauline Bastard desmunta a poc a poc les seves estructures de fusta i els seus murs de pedra per retornar-los al seu estat natural. Un acte perfomatiu de reintegració en el paisatge que genera un nou i inesperat ritual. Sense esperar res a canvi, la matèria s'allibera de la seva funció constructiva i instrumental o, fins i tot, n'adquireix una de nova transformada en element expositiu.

 

www.paulinebastard.com

 
 

Mercedes Mangrané (Barcelona, 1988)

PISTA I, II, III, IV, V

SUELO MOJADO I, II, III, IV

ESTERILLAS I, II, III

2016

Oli sobre tela

 

El conjunt pictòric de Mercedes Mangrané mostra tot un seguit de aproximacions lliures a diversos terres de gimnàs i escenaris esportius. Llocs definits per complexos reglaments d'ús destinats a l'esforç físic que estableixen vincles indirectes amb la idea de paisatge natural. Una configuració territorial d'ordre simbòlic -no trepitjar les línies, no sortir del carril, marcar-se i assolir uns objectius- que al seu torn és transformada en un exercici d'abstracció geomètrica i minimalista. De manera subtil, la literalitat de les diferents sèries -Pistas, Suelo mojado, Esterillas- remeten a conceptes propis de l'experiència en la natura.

 

www.mercedesmangrane.com

 
 

Rafel G. Bianchi (Olot, 1967)

How to Paint Mountains

2016

Instal·lació de dibuixos i estructura de fusta

 

How to Paint Mountains (2016) ofereix un exercici d'esforç, tenacitat i conquesta sense sortir de l'hàbitat de treball del pintor, el taller. Una obstinació discursiva que el porta a entusiasmar-se per una dinàmica més propera a la imitació que a la creació, més sensible al gest repetitiu que a l'acte genuí, i que en aquest cas el porta a assumir un repte que funciona com a curiós acte d'aprenentatge: seguir al peu de la lletra els ensenyaments i suggeriments d'Alfred Wands, pintor de muntanyes, i dur a terme tots els exercicis proposats en el seu llibre How to Paint Mountains, publicat el 1970. Un procés de llarg recorregut que mostra sense complexos dues anomalies: d'una banda, Bianchi decideix mantenir l'escala de les imatges de la publicació; de l'altra, i reforçant així la seva intensitat processual, el projecte es mostra inacabat.

 

rafelgbianchi.wordpress.com

 
 

Fermín Jiménez Landa (Pamplona, 1979)

El mal de la taiga

2016

Video digital

 

 

El mal de la taiga resumeix un viatge de fugida cap a enlloc. Seguint el popular esquema de gran a petit de les matrioixques, l'artista inicia un recorregut estrictament definit quant a mitjans de transport -un camió que conté un cotxe que conté una moto- però absolutament obert i dispers en relació amb la seva destinació. A mesura que el vehicle major es quedi sense benzina, el vehicle menor servirà per continuar la ruta, i així fins al final. Una gesta inútil i alliberadora que, malgrat la seva disfuncionalitat manifesta, culmina d'una manera eufòrica i absurda: quedar gratament aïllat en un punt imprecís del sud de França.

 

ferminjimenezlanda.blogspot.com.es

 
 

Lúa Coderch (Iquitos, Perú, 1982)

Night in a Remote Cabin Lit by a Kerosene Lamp

2015

Vídeo digital

 

 

Night in a Remote Cabin Lit by a Kerosene Lamp (2015) és un relat audiovisual centrat en la fragilitat dels refugis construïts de forma precària als boscos. Un tipus d'estructures simples, frèvoles i fortuïtes que l'artista porta anys investigant des d'interessos temporals (el desenvolupament d'una experiència) i espacials (el disseny d'un hàbitat específic). Una cabana enmig del bosc, un acte de supervivència, un artifici escènic que, al seu torn, Coderch relaciona amb recursos narratius basats en les nostres maneres d'habitar i orientar-nos en determinats entorns. Sensible a la provisionalitat del refugi, la presentació del vídeo assaja un possible artefacte escultòric a mig camí entre l'obra i la manera de mostrar-la, un gest intuïtiu que implica la incorporació en sala de diversos materials i tècniques de construcció ocasional.

 

http://luacoderch.com/

 
 

Lluís Hortalà (Olot, 1959)

 

453 pedres

Carbó sobre polímer i tela montada sobre fusta

2009

 

Das Unheimliche

Carbó i polímers sobre fusta

2014

 

Lluís Hortalà presenta dos dibuixos de grans dimensions: 453 pedres i Das Unheimliche, dues referències hiperrealistes vinculades a la pedra en què la seva experiència directa com a alpinista juga un paper crucial. Una factura precisa centrada en un punt de vista micro: no el d'aquell que contempla un passatge des de la distància, sinó el d'aquell que, penjat a la roca, reconeix el seu entorn des de la performativitat de l'escalada. Mentre que 453 pedres reprodueix la totalitat de pedres que conformen el sostre d'una construcció rural als Pirineus, Das Unheimliche revisa el concepte de l'inquietant -allò familiar i distant que a la vegada ens atreu i ens espanta- a través de la imatge vertical d'una paret de les Dolomites. En tots dos casos, allò que veiem ens mira, ens desafia.

 

 
 

Pere Llobera (Barcelona, 1970)

Què travessa viu els anys?

2016

Oli sobre tela

 

Què travessa viu els anys? és una pintura a l'oli en la qual la construcció d'un moment dramàtic i totalment fora de l'ordinari s'erigeix en eix discursiu de l'escena. Un petit be -una picada d'ullet al be místic de Jan Van Eyck- es troba sol i indefens enmig de la riera de Montcada, als afores de Barcelona. Una situació insòlita, tibant i paròdica que ens porta a qüestionar-nos l'essència mateixa del treball en art: però qui ha posat el pobre be aquí al mig?, I com en podrà sortir? Preguntes sense resposta que simplement, i a manera d'epíleg, constaten la potencialitat inútil de la condició de l'artista. Al cap i a la fi, una posició tan imprescindible com suposadament irrellevant.

 

www.perellobera.com