"Bòlit Mentor 3. L'art de saltar"

Artistes: Ester Baulida, Josep Masdevall, Conxa Moreno i Servand Solanilla

Comissari: Àlex Nogué

De l'1 d'abril al 31 de maig de 2015

Inauguració: dimecres 1 d'abril a les 19 h  `

Bòlit_LaRambla, Sala Fidel Aguilar

 
 

L'ART DE SALTAR

 

De les avantguardes ençà, quants intents integradors s'han succeït, i se segueixen produint, sense aconseguir reparar l'esquerda que un dia s'obrí entre l'art i la societat! Mentrestant observem com a cada nova reforma de les lleis d'ensenyament es minimitzen més i més les disciplines humanístiques i artístiques, fins a atorgar-los la posició de marginals o directament d'inútils.

 

Marina Garcés planteja a "Carta als meus estudiants de filosofia (i a tots aquells a qui els avergonyeix continuar obeint)" un dels dilemes fonamentals de l'ensenyament de la filosofia, i per extensió de l'art : "Tinguem-ho clar: el valor, en termes de càlcul, que obtindreu d'aquesta carrera és zero. Però la riquesa que en podeu treure serà, si voleu, inesgotable. El rendiment no depèn de vosaltres. La riquesa, sí."

 

Es calcula que a Catalunya amb prou feines supera l'1 % el nombre d'artistes que es poden guanyar la vida amb la seva activitat artística. Aquest percentatge és lleugerament més alt a Berlín o a Nova York. I, no obstant això, amb quin afany s'esmercen gegantins esforços per obtenir un reconeixement en forma de diners, fama, apaivagament d'una autoestima devaluada o tantes altres motivacions! A quines qüestions intentem respondre els milers de persones vinculades a la creació ja sigui com a artistes, galeristes, analistes, comissaris, estudiosos...? A quins ressorts del coneixement ens caldria recórrer per esquivar el que la més ordinària de les interpretacions titllaria de fracàs existencial?

 

Són pocs els que es creuen que l'èxit respon més a les qualitats personals que a la coincidència d'unes circumstàncies favorables. Que no sempre se'n surten els millors és una evidència que es manifesta a qualsevol observador dels fenòmens culturals. Això no obstant, als esforçats, als resistents, als qui han de sobreviure amb mil estratègies se'ls qualificarà de perdedors amb una gratuïtat impròpia.

 

L'origen de la creació artística és el desig. Com a creadors ens mou l'ànsia de satisfer una profunda necessitat, que en si mateixa és alliberadora i, per això, revolucionària. Com a receptors, l'art ens atrau en tant que és un reflex capaç d'estimular emotivament i intel·lectualment el nostre propi desig.

 

Què cal fer? Admetre l'apropiació indeguda que s'ha fet d'un procedir inútil però imprescindible? Limitar-se, com marquen els signes del temps, només al que respon a l'eficàcia mediàtica o a la inversió? O, com fa Nuccio Ordine, reivindicar l'inútil, no només com un mètode que permet el desenvolupament de l'esperit, la cultura o el benestar de la societat, sinó perquè la pura existència de l'inútil ens pot fer més humans i més feliços? Un saber realment útil era, com ens ha recordat recentment l'exposició homònima al Museu Reina Sofia, la manera que usaren els obrers anglesos a les primeres dècades del s. XIX per agrupar disciplines que, catalogades de no pràctiques, podien ser una eina d'emancipació i de consciència crítica.

 

S'imposa l'aprenentatge del que Louise Bourgeoise anomenava "l'art de saltar", el reconeixement de l'emoció que impulsa una activitat que en si mateixa també pot ser un fi, una "iniciació", per usar una expressió de García Lorca, a un coneixement per al qual tots estem capacitats, i que Beuys reblà amb el "tot home és un artista".

 

El salt, però, seria suïcida si no anés acompanyat d'una clara visió que desvelés el poder i qui i com l'exerceix ; la mitificació i per a què serveix; l'espectacularització i què amaga. Una clara visió que copsi que la creació és un bé comú que pot produir obres generades pel desig personal que només són importants si són conseqüència i causa de la interacció col·lectiva.

 

Àlex Nogué, comissari