Escric mentre escolto HaBanot Nechama, asseguda a la cuina de casa amb un cafè. Són les cinc de la tarda i el sol de primavera entra per la finestra a aquesta hora. Em toca els peus i per això vaig descalça.
Penso en el projecte que vam estar fent fa uns dies a Girona amb els nois i noies de quart del Carles Rahola. Per ser a la classe de les vuit del matí agafàvem cada dimecres el tren que surt de Sants Estació a les 5.56 h, quan el cel encara és fosc i negre. Normalment hi pujàvem amb la bicicleta, perquè a l'arribar a l'estació de destí encara ens quedaven uns vint minuts pedalejant, i cada dia que hi anàvem era més hivern. A vegades ens feia mandra. D'altres, il·lusió.
En tot moment vam ser conscients que partíem de la desconeixença del context al qual ens aproximàvem, d'uns records borrosos del que se suposa que és la vida i els teus interessos quan tens setze anys. Però resulta que les coses han canviat i seguiran canviant. Com el nostre rol al centre, d'artistes o d'intruses (tal com cita Rafel G. Bianchi del Jordi Mitjà) que més que ensenyar o dirigir, el que intenten és fer preguntes i ser qüestionades. Potser per això no portàvem un pla traçat, ni tan sols un pla B, sinó que havíem pres la decisió que el traçaríem juntes, nosaltres i els nois i noies de la classe -perquè al final ens semblava l'única manera justa i lògica de fer-ho. Encara que resulti que pel context educatiu establert sigui, en general, una forma impensable de funcionar.
Tothom qui ho ha intentat, però, sap que treballar en equip no és fàcil (potser per això es fa poques vegades) i que per conèixer algú calen dies, mesos -a vegades anys. No intento justificar que en algun moment tinguéssim la sensació d'estar perdudes en els camins que anàvem obrint sessió rere sessió, però sense el fil d'Ariadna, Teseu tampoc hauria aconseguit sortir del laberint. El nostre fil particular va ser un punt d'inflexió: què us agradaria canviar de l'institut? -l'espai que habiteu cada dia.
Havíem equiparat l'institut a l'espai públic; un lloc, un grup heterogeni de persones convivint-hi, unes normes, unes suposades conductes acceptades, uns rols de poder. També havíem analitzat els espais que més habitàvem del centre i què hi fèiem; els havíem posat noms, els havíem fotografiat, els havíem situat en un mapa. I doncs quan semblava que coneixíem el que hi havia, vam projectar. Somiar una mica: com ens agradaria que fos? La llista de propostes va ser llarga, i les votacions van ser àgils. Guanyaven tres idees per golejada. I si alguna cosa havíem après de l'art en totes aquelles sessions és que a allò que sembla impossible que passi només cal posar-hi una mica de poesia, i això vam intentar. Santiago Sierra i el seu Person obstructing a line of containers juntament amb el Titled arc de Richard Serra van esdevenir una actitud i una manera de fer. Analitzant, posant-hi el cos, i expressant en paraules i gest allò que semblava estúpid vam aconseguir cinc minuts d'impossible.
***
A vegades és entre màgic i sorprenent el moment d'adonar-te que quelcom molt concret que creies teu: un malestar, una manera de veure les coses, una sensació, certa desesperació; al final resulta ser quelcom propi de tots, comú.
***
Sempre m'agrada pensar que tot allò que fem té un efecte més enllà d'allò visible. M'agrada creure'm allò que l'aleteig d'una papallona a una banda del món pot causar un tsunami a l'altra.
***
@elpatiajudici
Anna Vilamú i Albert Gironès
Institut Carles Rahola, Girona