És per això que el joc cartogràfic permet mil lectures i interpretacions segons els paràmetres triats i el parti pris pels seus creadors. "No existeix una interpretació neutra de la realitat" i menys de l'actual que, cada cop més, se'ns esmuny de les cotes, escales o enquadraments.
Cristina Palmese i Ricardo Atienza, reflexionant sobre els paisatges sonors i la ciutat, proposaven "un nivel de observación «intermedio», en el punto de fricción, de desgaste, ajuste y creación entre persona y medio"[4] per comprendre l'entorn urbà. Aquests mapes intangibles tenen una vocació un pèl més subversiva que això.
Aquest projecte uneix dues idees rebudes recentment: d'una banda, la idea de Joan Fontcuberta que apunta la tendència escòpica de la societat actual, i de l'altra, la constatació de José Antonio Donaire segons la qual la pràctica turística o el viatge no és res més que un intent de realització o recreació de la pròpia utopia. Així doncs, amb aquestes dues idees tan suggeridores, mitjançant les arts numèriques i en confabulació amb la ciutat autogenerada, volem "alliberar la ciutat del seu mapa"[5] tot intentant que la població (flotant i resident) es converteixi en turista de la seva pròpia quotidianitat, perquè, a la fi, aquesta ciutat se'ns reveli desconeguda fins i tot per als mateixos residents.
Aquesta cartografia intenta, a més, investigar per la informació que emeten els objectes geogràfics vius del propi territori i desvelar-los les petges simbòliques i el grau d'influència social. Miltos Santos constatava el fet que la ciutat ha substituït el paisatge natural pel cultural i l'ha emplenat d'artefactes. L'espai és instrumentalitzat, culturalitzat i mecanitzat, cada dia més saturat d'informació que s'encripta més i més[6].
D'altra banda, hi ha les qüestions operatives: com treballar els elements en relació amb l'espai expositiu perquè tinguin, en si mateixos, un valor semiòtic? La disposició dels elements per intentar traslladar les inquietuds que han mogut aquesta reflexió cartogràfica ha estat un tema cabdal[7].
Cada exercici respon, bàsicament, a una voluntat. D'una banda, s'ha volgut mostrar la pell digital de la ciutat, per la qual cosa s'ha considerat inexcusable mostrar els mapes de la creativitat efímera gironina des de l'àmbit virtual. No es tracta solament d'un joc, que ho és, sinó també la constatació de la realitat de l'espai on line.
La percepció dels mapes sensorials havia d'entrar a través dels mateixos sentits que els varen suscitar. El plànol dels límits sonors d'una ciutat s'ha de transmetre de la mateixa manera que s'ha percebut, sense gairebé adonar-se'n i sense possibilitat planificadora.
Finalment, per intentar revelar la falsa objectivitat de la pràctica cartogràfica, s'ha elaborat un exercici d'anada i tornada pel punt de vista i la subjectivitat. Des de la planificació urbanística falsament asèptica fins al més pur voyeurisme, tot jugant amb els estats de la ciutat que planifiquen la substitució de l'anterior.
Flora Bacquelaine, comissària