“Manifest contra el paisatge” és una intervenció de la mà de l’artista Lluís Sabadell i Artiga en el marc de l’exposició Paisatge? del Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona que s’infiltra en el seu bloc i a la revista Bonart. L’artista no tan sols ha escrit el manifest sino que a més convida a ser replicat per qualsevol persona que vulgui expressar la seva opinió al respecte. Per iniciar aquestes rèpliques ha convidat a diferents experts d’àmbits com l’arquitectura, la biologia, la geografia i la filosofia, a pronunciar-se.
Us animem a tots a replicar deixant un comentari en aquest bloc.
MANIFEST CONTRA EL PAISATGE
SEGUIT DE LES RÈPLIQUES
per LLUÍS SABADELL I ARTIGA, artista i comisari especialitzat en Art i Natura
el paisatge és un llop amb pell de xai.
el paisatge mata perquè és reduccionista, simplificador, descontextualitzador, esteticista; per tot això, el paisatge mata la naturalesa, el món i, amb ell, irremissiblement, ens mata a nosaltres.
els valors paisatgístics amenacen la vida. entendre només la dimensió estètica de la naturalesa conduirà a la seva irremissible mort. tancar la vida, posar fronteres entre espais naturals profundament i ecològicament connectats només contribueix a la seva destrucció.
el paisatge remet directament a la cultura del visualisme. (*)
*el visualisme és a allò visual el que l’esteticisme és a allò estètic i el culturalisme a allò cultural; és a dir, una visió superficial i per tant buida, l’únic resultat de la qual és entristir i enterbolir el veritable sentit de les coses i generar només un soroll indesxifrable. en referència al paisatge és veure només la importància del visual obviant altres tipus de relacions -biològiques, emocionals, etc., que anomenarem relacions ecosistèmiques- i per això es passa de l’estètic a l’esteticisme.
ja que el paisatge ens converteix en mers espectadors -els que només miren- això ens aparta de l’acció, de la vida i, per tot això:
el paisatge només ens deixa veure els arbres i ens amaga el bosc
el paisatge ens deixa fora, quan en realitat estem dins
el paisatge ens expulsa
el paisatge ens abandona
…per tant, hem d’abandonar nosaltres el paisatge.
l’ésser humà viu majoritàriament immers en un egosistema. l’egosistema és un sistema antropocèntric, egoista, autoritari i abstret. l’egosistema és el que fa possible el paisatge i per extensió el paisatgisme.
aparentment, el paisatgista estima la naturalesa, però el que en realitat estima és el reflex de si mateix en la naturalesa; el que estima no és l’experiència de la naturalesa -una experiència total, ecosistèmica- sinó la seva pròpia experiència al paisatge.
el nostre egosistema ens fa sords, muts i cecs a l’entorn.
hem de deixar de mirar el paisatge per entendre què ocorre darrere d’ell, per entendre les connexions ocultes, la vida que el forma. el paisatge es limita a veure camins, arbres i rius quan la naturalesa és un flux constant, connexions, interrelacions.
tot està interconnectat (encara que no sempre directament), el món és un flux constant de matèria, d’informació… això és el que permet la vida.
el paisatge només pren una instantània, un moment i pretén repetir-lo, eternitzar-lo i així és com mata.
el paisatge mata el que la naturalesa va crear, perquè la tanca, la delimita, la retalla, la restringeix.
la naturalesa, el món, les ciutats… sucumbeixen davant la seva paisatgització, davant la seva estetització: el paisatgisme és el símptoma d’una malaltia molt més profunda que es va gestar fa molt de temps, és una decadència vuitcentista.
tots els paisatges s’estan morint: el paisatge natural, el paisatge urbà, el paisatge emocional…
la mort del paisatge natural suposa una primera fossilització i aquesta es produeix de dues maneres: a causa del paisatgisme visualista o de la pornografia paisatgística, que provoca un empobriment de la comprensió i l’experiència en limitar-les al fet visual.
a més, i en conseqüència, creem cultures zoo en les quals mostrem éssers moribunds al límit de la seva existència; la cultura zoo suposa convertir l’exòtic en exòtop (allò que és fora del seu lloc): deslocalitzar, descontextualitzar, abstreure …i tot això ho hem d’agrair a la ciència.
la mort del paisatge urbà suposa una segona fossilització, la dels homes figureta. el paisatge urbà va morir el dia en què es va dissenyar una ciutat amb plànols i sense habitants, les maquetes van fer la resta i les fotografies hi van ajudar: van abstreure, van estetitzar: els espais van començar a ser deserts i els seus habitants, petites figures inerts, sense moviment, objectes més que experiències -i- circumstàncies. aquell dia va morir el paisatge urbà i també l’arquitectura.
la mort del paisatge emocional suposa una tercera fossilització, la de la pornografia emocional -entenent-se per pornografia emocional una sobreexposició mediàtica emocional a l’estil del gran hermano-; aquest constant televisar sentiments de manera descarnada, sentiments fast-food, acaba desembocant en un psicoblindatge emocional que escurça el cor, el restringeix, el limita… a més, aquests paisatges sentimentals-emocionals banalitzen sentiments profunds, els abstreuen i els desconnecten de les seves realitats concretes… els paisatges de l’ànima estan tan morts com els altres dos.
el paisatge tot ho banalitza (encara que pretengui fer el contrari).
això provoca un empobriment ecosistèmic (escurça la mirada, restreny els sistemes, restringeix l’acció, limita la vida…).
la part bona és que la mateixa malaltia és el seu propi antídot (morim de paisatge, ja que morim d’ell i amb ell), però el sobreviurem, ja que és ell precisament el que ens mostra la seva pròpia podridura.
coda finale.
i si no, en qualsevol cas…
…quan l’home mori, el paisatge morirà amb ell
“però les papallones continuaran volant…”*
*Paul Ehlich, biòleg i especialista en papallones
english version
versión en castellano
version en français
LES RÈPLIQUES
AUGUSTIN BERQUE. Geògraf especialista en paisatge i autor de “Ecoumène. Introduction à l’étude des milieux humains“.
Tuons le mort pour le réveiller !
Il se dit chez les mathématiciens que plus par moins fait moins (+ x - = -), mais que moins par moins fait plus (- x - = +). Est-ce que cela marche dans la vie ? Faisons l’expérience, en représentant la vie par +, et la mort par -. Effectivement, si vous prenez un vif (+) et que vous le tuez (-), cela fait un mort (-) ; en revanche, il est moins sûr que tuer (-) un mort (-) fasse un vif (+). Il est même sûr que non. Cette divergence entre les mathématiques et la vie est un gros problème pour notre civilisation technoscientifique, dont le dogme suprême, depuis Galilée, pose que le grand livre de la nature est écrit en langage mathématique.
Toutefois, ce que je viens d’écrire ne vaudrait que chez les vifs (+). Chez les morts (-), c’est en fait l’inverse. Là-bas, tuer (-) quelqu’un, i.e. un mort (-), cela fait un vif (+). En effet, les mathématiques marchant plutôt chez les morts que chez les vifs, moins (tuer) par moins (un mort) y fait effectivement plus (un vif).
Maintenant, poursuivons l’expérience avec le paysage. Nous savons aujourd’hui qu’il est mort (au nord des Pyrénées par exemple, le constat a été dressé en 1982, au congrès « Mort du paysage »). Depuis, parler du paysage est une histoire du pays des morts. Alors, s’il nous tue, qu’est-ce que cela donne ? La réponse est d’une simplicité mathématique : si nous sommes vifs, le résultat sera moins (- x + = -) ; mais si nous sommes aussi morts que le paysage, alors le résultat sera plus (- x - = +).
Au fond, pour nous réveiller, j’espère bien que le paysage nous tuera !
Palaiseau, 15 avril 2010
—————————-
JOAN PINO. Doctor en biologia, ecòleg del paisatge i professor d’ecologia de la UAB.
Els ecòlegs del paisatge podem estar d’acord en el fons i potser no tant en la forma d’aquest manifest. A diferència de la concepció més perceptiva i estètica del paisatge, proposem una visió funcional d’aquest, en la qual el paisatge és el teatre de fons i, alhora, la conseqüència d’un seguit de processos físics, geomorfològics i -és clar- ecològics. Aquesta percepció sovint ens allunya de la visió tradicional del paisatge com un mosaic d’unitats discretes, amb fronteres ben definides, que el manifest critica. Organismes i processos es mourien, llavors, al llarg de gradients ambientals continus.
També coincidim amb el manifest en el fet que hi ha una valoració excessiva -fins a l’obsessió- d’un determinat model antropocèntric del paisatge, inspirat en aquesta concepció en mosaic, que fins i tot apareix darrere del disseny de les nostres xarxes d’espais naturals protegits. Tal com suggereix Richard Forman, el paisatge és quelcom resident als organismes, les propietats del qual depenen de com aquests el perceben. Això fa que en un mateix lloc coexisteixin tants paisatges com tipus d’organismes -i també de processos- hi concorrin.
I, encara, subratllem la tendència a considerar el paisatge com quelcom immutable, quan el que realment persisteix en el paisatge és, precisament, la seva tendència al canvi, la qual el converteix en una simple contingència en l’espai i el temps.
Potser per tot plegat el paisatge és sovint immesurable i elusiu, i potser també per això tendim a fer servir concepcions d’aquest que el fragmenten en unitats discretes, el fixen i l’acosten en definitiva a la nostra manera de veure el món, encara que això impliqui renunciar a la seva essència mateixa.
—————————-
ANTONI MARÍ. Poeta i catedràtic d’Estètica de la Universitat Pompeu Fabra.
El paisatge no mata, el que sí que mata és l’ús que s’ha fet del terme paisatge. És necessari tornar a considerar què volem dir quan diem paisatge. Entre altres accepcions hi ha un ús comú del terme i un altre de privat. Tots fem un ús doble del terme paisatge i és necessari no confondre’ls.
El problema del terme paisatge és que pertany a dos jocs de llenguatge diferents. Per mi aquesta és l’única qüestió.
Antoni Marí.
—————————-
MANUEL J. FEO OJEDA. Arquitecte i professor de projectes arquitectònics a l’Escola d’Arquitectura de Las Palmas.
La vieja relación fondo-figura ha estallado entre nuestras manos como un juguete roto de tanto uso.
En las entretelas de las vanguardias, lo figurativo deriva en obviedad y el desenfoque aparece como estrategia valida para producir una conveniente mimesis con el contexto. El fondo, en cambio, se enfoca violentamente generando un nuevo espacio de proyecto. Ahora todo el escenario es espacio critico, ya no mas fondo y figura. El enfoque como lugar de la complejidad cobra protagonismo.
La eclosión del paisaje como omnipresente categoría estética es consecuencia de ello, a veces apareciendo como categoría tópica, cuando solo aparece como descripción supuestamente hiperrealista de la irrealidad de apariencia natural, descripción destinada a ser conservada en el formato postal o fondo de escritorio. Otras veces simplemente aparece como lugar común, como aderezo imprescindible de cualquier acción de carácter creativo, bien desde la adición/adicción condimentaria o desde la imprescindibilidad política.
Como espacio nostálgico del “re”, dominio de términos como rescatar, reponer, recuperar, reconstruir, replantar, RESPETAR…..confiados siempre en la existencia anterior de un tiempo sano en constante conflicto con nuestro presente enfermo. O mostrando tendencias vampiricas en su continua proposición de la dicotomía natural-artificial sin aceptar su imprescindible condición de constructo…
En un escenario asi definido, el paisaje como categoría abierta y en continuo proceso de redescripción opera como instrumento de medida del grado de afasia de nuestra cultura, cuando todo tiene que ver con todo, todo es paisaje. Cuando nada tiene que ver con nada, todo es paisaje…
En caso de duda ponga usted un paisajista en su vida.
—————————-
